Francesc Fontbona
Historiador de l’art
Una de les conseqüències més evidents, però sovint menys recordades, de la submissió d’un país a un altre és una circumstància potser secundària davant les coses fonamentals, però de forta càrrega simbòlica: la provincianització del seu patrimoni cultural mentre existeix aquesta submissió. M’he trobat més d’un cop catalans que, anant pel món, s’estranyen que aquells palaus renaixentistes i barrocs que troben per Europa quan viatgen no tinguin a Catalunya més que un paral·lel esquifit, quan n’hi ha. Molts d’aquests viatgers, fins i tot gent culta, ho atribueixen al tantes vegades proclamat tòpic de la gasiveria –o si es prefereix austeritat–, del caràcter català, i evidentment no és aquesta la causa.
Per adonar-se de l’autèntica explicació només cal tenir present la història: Catalunya des del segle XVI va viure allunyada del poder polític; el rei i les institucions principals de govern ja no hi residien, de retruc la gran noblesa en marxà perquè no es resignava a viure lluny d’allà on es cuinaven les decisions importants, i per tant els edificis que es construïen al país ja no podien ser seus de cap institució d’envergadura i en conseqüència acabaven essent sempre de caràcter provincial. En uns segles en què l’absolutisme va tenir la màxima força arreu, Catalunya era molt lluny de l’àmbit dels monarques absoluts. Només el breu parèntesi de l’Arxiduc semblava que ho redreçava, amb la presència dels Bibbiena o Andrea Vaccaro, però va ser un miratge, i no sols per a la salut del patrimoni cultural sinó per coses molt més vinculades a la salut mateixa del país.
A la Catalunya del Renaixement no trobarem res semblant, per posar només un parell d’exemples, al Palazzo Pitti de Florència, ni dels tresors que acull, com a la del Barroc no hi veurem res que s’acosti ni de lluny a la magnificència de la Residenz de Würzburg, amb els seus magnífics murals de Tiépolo. I ja no comparo amb monuments de Roma, París o Londres, veritables grans capitals de l’Europa absolutista. Edificis equivalents a la Casa Llotja de Barcelona, remodelada a finals del segle XVIII per part del sector més actiu de la societat catalana de l’època, essent com és una de les construccions principals de la Catalunya del seu temps, els trobem a dojo per tot Europa i fins i tot ja a l’Amèrica del Nord, sense que ningú els doni cap status de monument excepcional, com és considerat a casa nostra.
Les causes de la diferència entre Barcelona i les altres ciutats esmentades primer no rauen en la demografia, ja que aquestes són fins i tot molt més petites, sinó en el fet que aquells monuments extraordinaris, que ara admira el turista a Florència, Würzburg o tants llocs més, eren construïts per famílies senyorials o episcopals que exercien sobre el seu territori un poder sobirà, i per tant administraven ells els seus recursos. Eren doncs obres filles directes del poder. Catalunya en canvi no tenia cap poder, era un territori administrat des de lluny. Mal podien així generar-se a Catalunya mateix monuments magnífics. D’altra banda les petites obres mestres tampoc hi són, ja que requereixen també un ambient especialment idoni per a crear-hi el nivell de qualitat professional que les pot generar. I aquell no era evidentment el cas de la Catalunya dels segles XVI al XVIII. Els Blai, Grau, Morató, Tracista, Costa, Mas, Soler Faneca, eren dignes constructors però no podien passar de la ratlla que les limitacions històriques els havien imposat.
Al segle XIX varen començar a canviar les coses. El país continuava essent provincial però ara, amb el superior pes social conquerit per la burgesia que s’estava guanyant el seu dret a l’existència, ja no era imprescindible que hi hagués monarques o gran noblesa al darrere per a emprendre obres veritablement grans. Així sortí el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, d’una magnitud i una brillantor –almenys per dins– igual o superior a qualsevol teatre reial d’Europa. Naturalment no era fruit de la reialesa, que, a Espanya, quasi totes les coses d’envergadura les feia i les fa a Madrid, i que va fer l’orni davant la possibilitat de col·laborar al Liceu –tot i que el teatre, amb aquesta trista llagoteria que sovint afecta els catalans servils, el van batejar al principi com “Liceo de Isabel II”–, sinó de l’esforç conjunt de la classe burgesa catalana. La revolució social –liberalisme en lloc d’absolutisme– havia obert les portes a una renaixença del país que no era sols cultural o nacionalista, sinó també pràctica.
Sense aquest context de renaixença social, difícilment el Modernisme, amb els seus extraordinaris factors, no ja només artístics sinó singularitzadors, hauria pogut aparèixer com a colofó d’un segle tan prometedor. I dins el Modernisme, una figura com Antoni Gaudí, que per primer cop en segles ubicaria l’art català en un pla de preeminència internacional sense necessitat d’haver d’anar a fora per fer-se sentir. Val a dir que Gaudí no aconseguí en vida que tothom valorés la seva obra, malgrat que avantguardistes internacionals tan conspicus com Apollinaire, Breton, Éluard o Dalí, ho proclamessin inequívocament. Però amb els anys aquella arquitectura tan personal ha acabat imposant la força del seu geni arreu del món.
Gaudí segur que no hauria pogut sobresortir en un ambient social poc propici, i menys en un context polític provincial dominat per l’absolutisme de segles anteriors. Un arquitecte no fa res sense clients, i si els clients són migrats o no tenen capacitat econòmica ni obertura de mires per a deixar-se fer cases fora del normal, el geni potencial del creador s’ofega i ningú sap ni tan sols que podria haver existit. Un talent com Gaudí sorgit un segle abans al nostre país segur que no hauria fet gran cosa. Un arquitecte no es pot pagar ell els materials, ni la mà d’obra, ni el terreny. D’altra banda no s’hi pensa prou, però què se n’hauria fet de Gaudí sense un Eusebi Güell que secundà els seus insòlits projectes arquitectònics? I fins i tot sense un Perico Milà que, vés a saber si per frivolitat, però s’avingué a deixar-se fer una casa com la Pedrera tot i que a la seva dona, Roser Segimon, que era la que posava els quartos, no li agradava? I cosa semblant podríem dir dels Vicens, Calvet, Batlló…
Però al país no hi havia només burgesia. Un país té una estructura social molt més àmplia. També hi havia societats d’individus modests però que junts assolien un gruix destacat i podien emprendre coses de pes. I aquestes societats eren obreres, corporatives o també religioses. La Catalunya catòlica en aquell temps era molt nombrosa. Gaudí trobà l’escletxa per infiltrar-se en un projecte constructiu de caire pietós, ja iniciat (dintre d’uns cànons estètics ben normalets), i un cop dins, va ser capaç de girar el mitjó, proposant una basílica monumental fora de tota mida i fora de tot estil convencional. Era, és clar, el temple de la Sagrada Família, que trobà llum verda dels promotors i fou gairebé la seva primera obra –i també l’última, i encara inacabada, perquè totes les altres edificacions importants que va dissenyar i dirigir les féu mentre no deixava de treballar en el seu gran temple.
Gaudí morí deixant inacabada la seva obra, circumstància de la qual ja n’era del tot conscient. Afortunadament havia fet prou dibuixos i maquetes de l’obra perquè la seva continuació fos possible sense haver de ser reinventada per ningú. La informàtica ha permès desenvolupar prou bé dissenys que es varen perdre quan la Guerra Civil. Les naus del temple, avui ja enllestides, tenen una qualitat i una contundència que poden convèncer el més escèptic de l’oportunitat d’haver-les fet passar de la maqueta –tan admirada per Sert i Sweeney– a la realitat.
La Sagrada Família com a projecte religiós no discutiré si és oportú o està fora d’època, perquè no és un problema que m’interessi gaire. No és la meva prioritat posar en qüestió els aspectes sobrenaturals d’aquesta construcció. Ja sé que en aquest cas són decisius, però a mi m’interessen les conseqüències artístiques. Sols sé que el client que va fer l’encàrrec encara existeix i el manté, i això en arquitectura és sagrat. Però el que sí que m’interessa, i molt, és el fet que a les acaballes del segle XIX i durant tot el segle XX el país ha estat capaç d’iniciar i sostenir una obra arquitectònica molt superior en audàcia, creativitat i dimensions, a allò que l’ordenament polític espanyol tenia reservat a una simple “capital de província” com era Barcelona. Les coses grans és evident que ens les hem de fer nosaltres, Espanya mai no ens les farà. Depenem de nosaltres mateixos. Vaig viure de prop la reacció oficial a un fenomen similar fa uns anys, quan vaig poder comprovar directament la irritació, el desconcert inesperat, la impotència mal continguda que provocà durant mesos, al si del Ministerio de Cultura, el fet que a Bilbao s’haguessin llançat a l’aventura ambiciosíssima del museu Guggenheim. No els cabia al cap que una cosa d’aquella envergadura a “Espanya” es fes a una ciutat diferent a l’única on de sempre s’hauria pogut fer, que era a Madrid.
El fet que avui tinguem aquí la Sagrada Família, una obra gegantina d’interès mundial, que atrau constantment visitants de tot arreu, i que contribueix de manera extraordinària a mantenir Catalunya al mapa, és un fenomen excepcional que molts catalans menystenim, víctimes de les nostres mesquines bregues domèstiques de vol gallinaci. Aquesta obra va ser possible perquè al darrere hi havia no sols una societat religiosa més o menys rònega, sinó, poc més tard, tot un país que la va fer seva amb prou empenta per a alimentar-la. I ara continua essent possible perquè l’interès que ha generat ja és mundial. Tot això ha fet i fa que l’obra s’autofinanci, malgrat fins i tot la resistència d’una part dels mateixos catalans. I jo em pregunto, per què el nostre país és tan donat a esmerçar esforços importants a tirar-se pedres a la seva mateixa teulada? Segurament és el mateix rar mecanisme morbós que porta alguns catalans a crear partits polítics dirigits eminentment a un objectiu tan surrealista com afeblir les millores socials que ha aconseguit amb els anys el seu idioma propi, després de segles de ser soscavat per part del mateix Estat que l’hauria de mimar com un patrimoni cultural únic.
Però no derivem. Gaudí amb la seva força i el seugeni, i la societat catalana que tenia al darrere, varen fer possible doncs un monument insospitat, esclatant, únic al món, discutible, excessiu, majestuós, simbòlic, diferent, colossal, que amb la seva magnificència i el seu pes aclaparador redimeix Catalunya, ni que sigui com a gran excepció difícilment repetible, del seu caràcter atàvic mesocràtic, assenyat, prudent, contingut i raonable. Aquestes són virtuts que estan molt bé per a dominar la vida quotidiana, però que no exclouen que de tant en tant surti, al país que les practica, una explosió creativa fora mida, encara que qui l’hagi engegat i impulsat sigui d’entrada un col·lectiu amb tan poc glamour com una societat cristiana. André Breton el 1922 ja advertí en una conferència a l’Ateneu Barcelonès, que aquí hi havia una església en construcció que no el disgustava… si oblidava que era una església.
Gaudí, doncs, contribueix de manera extraordinària a redimir Catalunya de la prostració provincial en què l’esdevenir de la història i sovint, mal que ens pesi, el mateix caràcter acomodatici del país, l’han mantinguda. Ell sol, regenerant l’empenta que li donà una associació pietosa decimonònica, va atrevir-se a tirar endavant una obra d’enorme magnitud. Va ser una espurna que curiosament va calar, que va anar trobant complicitats diferents, i que com qui diu ininterrompudament, fa més d’un segle que no s’atura. Ben mirat també és un signe de vitalitat i de pluralitat saludable que de vegades les grans coses surtin d’allà on ningú no les havia previst i d’allà on els gurús situen l’origen desitjable de la vitalitat d’una societat. Però en aquest cas cal que no ens encastellem i cal, en canvi, que sapiguem reconèixer que, faci qui la faci, aquesta obra fora mida és positiva i ha esdevingut un monument necessari per a tots.
