*Aquest article s’ha de llegir preferiblement mentre s’escolta Barcelona Gener del 76.
Amnistia, Llibertat! Se sent cridar la gentada amb una sola veu. Som a Barcelona, el gener del 1976, ara fa 50 anys. La gent que assisteix al concert al Palau d’Esports, se sent en una catarsi abans i tot dels primers acords de la primera cançó.
Dos mesos després de 40 anys de Franco, un any després de Carrero, és avui que tinc el cos ple d’ànsia, tots aquets anys estan cridant. Respon-me, qui va vèncer? Saps que ningú, tots som vençuts.
Ara cinquanta anys després del concert, recordo que mentre sonava a la ràdio el viva España de Manolo Escobar, molts vàrem abraçar la lluita per la defensa nacional. Aquell concert de Lluis Llach ens remogué. Fou tant impactant com la caiguda del mur, es fixà a la memòria com les torres bessones i fou dirigit amb la precisió de la sageta dels jocs olímpics.
Així va ser pel xicot de 13 anys intern a una masia-escola al Montseny, que va escoltar el disc amb els companys al dormitori gran de les lliteres.
I també fou providencial pel país. Quan encara ara es parla de guanyar-se als joves, aquest concert fou la clau. Es ben cert, cal que neixin flors a cada instant, com ho fa el Mati amb nous col·laboradors. Cal anar endavant amb propostes que engresquin. La llengua catalana, cada cop és més absent al carrer, als comerços, a la conversa entre infants. I els insistents atacs a la nostre identitat, fins i tot d’aquells que creiem amics a Europa. Encara que soni a una cosa antiga, cal regar la terra amb la suor del teu treball, no ho farem sense esforç.
Mentrestant ells han anat fent-se forts, a la premsa, als ministeris, a la justícia, la policia i l’exercit, esperant el moment per caure sobre nostre amb tota impunitat. Si m’heu de fer callar, que sigui ara , no vull esperar després d’ anys de lluita a la Universitat, al despatx, al taller, al carrer, amb les mobilitzacions, a El Matí, sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules.
I sempre trobarem aquells que ens ens diuen que ja ens va bé com estem, que potser esperem massa, damunt d’aquesta terra encesa tot allò què és feble vol ignorar els mals. Vas seguint l’explicat?
L’any 76 es demanava a les manifestacions l’amnistia. Els grisos, la policia armada, disparava sense miraments. A Vitòria hi hagué 5 morts i 150 ferits de bala. On vas quan l’infant no vol jugar perquè el carrer vessa de sang.
l’Estat sentia que la força de la gent podia tombar-lo. No veus l’estaca on estem tots lligats? Si estirem tots ella caurà. Aquella força social fou el desencadenat que, a desgrat i des de dalt, es fes la reforma política, que anomenaren transició. La restitució de la Generalitat provisional i el retorn del President Tarradellas, abans de promulgar-se la Constitució del 78.
La Generalitat és anterior a la Constitució. Catalunya se n’anava, cal saber-ho, ara quan passen els nous vailets torna’m a dir el teu cant.
El moment social anà acompanyat d’un procés d’alliberament d’una moral tancada i fosca, per una fase de descobriment. Nazario, Ocaña, les reivindicacions d’una sexualitat més lliure, l’anticoncepció, la despenalització de la llei de l’adulteri (bàsicament aplicada a les dones) La gallineta ha dit que prou!. La gallina ha dit que no, visca la revolució!
Aquell desig d’esdevenir una nació sobirana va anar creixent en nosaltres, a mida que anàvem aprenent amb els amics la història del nostre país que se’ns havia amagat. Companys, si busqueu les primaveres lliures, per poder-les viure ens vàrem fer soldats. Les escoles d’Estiu, les anades a Prada de Conflent, vespres a Montserrat, les trobades amb germans valencians i de les illes, eren experiències que feien créixer el nostre convenciment i tenir sempre present la idea de Catalunya.
Amb el temps vàrem tenir uns moments de recuperació. Els comerços es van retolar en català, la gent creia que conèixer la llengua li donaria més oportunitats laborals i de relació, que contribuir a la governabilitat d’Espanya aportaria un benefici per Catalunya. Va ser un miratge. Tot seguit vingué el Jorn dels miserables. Escoltaven només que allò que volien sentir. Que poques paraules tinc! I les que us dic son tan gastades.
Als carrers de Barcelona aquest Gener del 26 he vist uns cartells amb un rostre en blanc i negre. Un missatge críptic ha activat la memòria del gener del 76.
He volgut dedicar aquest recorregut musical als amics que hem fet camí durant 50 anys, una travessia del desert en la que hem recollit el manà quan n’hi ha hagut per anar creixent. Son en Joaquim, el Vicenç, en Josep Ma, el Joan, Carles, Quim, l’Oriol, Jordi, Jaume, Antoni, Ramon, a l’Adriana… i tants altres que ens hem trobat fent el viatge a Itaca.
I pels joves que conviuen amb nosaltres i aprenem junts, segur que trobaran el camí dels vells anhels plens d’aventures i de coneixences.
Bon viatge pels guerrers del matí, que al seu poble son fidels.
