L’eficaç majordom acaba de servir el cafè amb llet a les fines tasses de porcellana decorades amb el dibuix d’una elegant àguila amb el lema: E pluribus unum (de molts, un). Allà davant, somrient i exultant, trobem conversant amb quatre contertulians el senyor Franklin Delano Roosevelt —president dels Estats Units d’Amèrica. Porta un elegantíssim vestit marró clar i està explicant com va anar la visita a Washington d’Anastasio Somoza —el dictador de Nicaragua. Mentre es neteja les ulleres deixa caure una afirmació que passarà als annals de la història:
—Sí, sí, sí… Somoza és un fill de puta. Però és el nostre fill de puta!
Amb aquestes paraules el líder americà va marcar una brillant diferència entre dos mons que cal separar: la política i la geopolítica.
Catalunya, guardiana del bé
Per una banda, la política és allò referent a la gestió, control i govern de cada comunitat de ciutadans. Tots fem política: fem política quan parlem amb els amics, quan xerrem amb el barber. Estem fent política quan comentem les notícies a les xarxes socials, quan compartim enllaços digitals, quan comprem un diari o quan veiem un determinat canal de televisió. En definitiva, tots som polítics. Per això molts ciutadans s’agrupen políticament en partits, en associacions, entitats i casals. Entre tots marquem uns determinats discursos que seran acceptats temporalment com a consens social. La divisió entre el bé i el mal depèn d’aquest consens.
Avui en dia acceptem majoritàriament la democràcia liberal com a sistema preferible i rebutgem les dictadures. Critiquem el masclisme i apostem mediàticament per promoure certes mesures feministes. Critiquem la violència i apostem per la pau i el pacifisme. Aquests consensos són els que escoltem diàriament per boca dels nostres representants públics, periodistes, locutors de ràdio, autoritats acadèmiques i monitors d’esplai. De fet, tret que vulguem esdevenir un enfant terrible, no gosem trencar els esmentats consensos, àdhuc critiquem qui els sobrepassa —sobretot al Twitter. La política és, de fet, un afer intern de cada comunitat. Per això parlem de política catalana, espanyola, francesa, italiana, hongaresa, russa, xinesa, saudita, siriana, cubana etc. Cada comunitat és un món. Cada comunitat té els seus consensos, les seves realitats i les seves concepcions del bé i del mal.
Per altra banda, la geopolítica és la ciència que estudia les relacions de poder entre els estats. Aquesta no es regeix per consensos sobre el bé i el mal. Es desenvolupa mirant la raó d’estat. Quan el president Roosevelt va afirmar que Somoza era un fill de puta, però que era el seu fill de puta, parlava estrictament en clau geopolítica: els nord-americans i el seu president podien mantenir el consens sobre la bondat de la democràcia liberal. Podien afirmar i reafirmar la necessitat d’enfortir la democràcia, la llibertat individual, la llibertat de premsa o la separació de poders, però tot ho parlaven en clau estatunidenca. Les actuacions internacionals dels EUA per tal de garantir el poder de Washington sobre el món eren (i són) un història ben diferent. Per això els estats no tenen amics, tenen interessos.
Roosevelt podia ser un demòcrata a casa seva i pactar amb tirans a l’estranger. L’interès nacional o la raó d’estat ho justifiquen. Per això Stalin podia defensar el comunisme dins Rússia i aliar-se amb Hitler per repartir-se Polònia. Per aquest motiu Richard Nixon va pactar amb el president comunista Mao Zedong —enrabiant així la Unió Soviètica. Els estats no tenen amics, tenen interessos. Aquesta màxima és de primer de parvulari diplomàtic.
Temps era temps
Lamentablement, Catalunya viu en un món ben diferent. Massa política i molt poca geopolítica. Seguim diferenciant el món entre bons i dolents. I el que es pitjor: actuem en conseqüència. Vam començar el procés sobiranista ara fa uns anys. En aquell temps la Unió Europea era forta. Els Estats Units estaven governats pel demòcrata Barak Obama. Els EUA i la UE s’atrevien a fotre queixalada al món àrab (primaveres àrabs) o a Ucraïna (Euromaidan). Tot era molt diferent d’avui en dia. Els nostres líders van interpel·lar aquests actors internacionals. Cap resposta per part d’ells. La Unió Europea defensava (i defensa) que Espanya segueixi forta i unida —i pagant el deute. Obama tenia altres problemes per escoltar el xiuxiueig d’una comunitat anomenada Catalunya.
Han passat els anys i les situacions de cada comunitat han canviat. La manera catalana per definir la relació amb el món malauradament no ha variat ni un mil·límetre. Seguim interpel·lant una Unió Europea que ens ignora. Seguim ignorant totes les finestres d’oportunitat que se’ns obren dins el món multipolar que està naixent. Fem un repàs als errors que Catalunya comet pel que fa a l’estratègia internacional:
Què no hem de fer?
Durant els anys de procés sobiranista Rússia s’ha mantingut en el mateix camí: debilitar la Unió Europea i enfortir la seva presència al món. Moscou podria veure amb interès la secessió catalana si aquesta comportés la sortida de Catalunya del club de Brussel·les. El Kremlin ha ajudat durant anys a tothom que donés problemes al projecte d’unitat europea. Malgrat tot, quan alguns agents pròxims a Moscou han vingut a Barcelona, la Generalitat no els ha obert ni la porta. Potser per por, potser per veritable voluntat. El fet és que hem declinat l’ajuda russa tot buscant el suport d’aquells països on la nostra causa difícilment serà ben vista: França o Alemanya principalment. Hem declinat l’ajuda d’un dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU.
Les nostres relacions amb els opositors xinesos, els retuits de Puigdemont a la presidenta de Taiwan o les visites al Dalai-Lama. Tots aquests gestos poden quedar bé per al consum intern de la política catalana. Estan plenament integrats en la nostra concepció d’un món just. A nivell geopolític, però, són actituds naïfs que ens allunyen encara més del nostre veritable objectiu: trobar aliats reals per als nostres interessos nacionals. Cal entendre que el poder de debò no es troba en la dignitat d’un venerable líder religiós a l’exili. El poder el trobem en l’implacable mà de ferro del president Xi Jinping a Pequín. I, altre cop, topem amb un dels altres cinc membres del Consell de Seguretat de l’ONU: la Xina.
L’amic americà
Si fixem la mirada en els Estats Units veurem que a la Casa Blanca ja no hi viu un líder demòcrata. Hi governa un president republicà. Un president, anomenat Donald Trump, que també està molt interessat a debilitar la Unió Europea —recordem el suport a Nigel Farage. Un president amb el qual es podria parlar i buscar quins interessos compartits podem tenir. Malgrat tot, la política catalana ha condemnat Trump des d’un punt de vista mediàtic. No nego que puguem criticar-lo a TV3, a Catalunya Ràdio o als diaris digitals. Però aquestes crítiques haurien de quedar reduïdes únicament a l’esfera del consum intern.
Siguem conscients, però, que aquesta crítica constant a Trump tampoc ens ajuda en les relacions amb l’actual administració nord-americana. Internacionalment cal estar oberts a aconseguir prioritàriament el suport del govern nord-americà. Un govern que, no ho oblidem, segueix essent el més important del món. I recordem que els EUA de Trump són un dels altres cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU.
Reflexionem-hi
Si no volem tractar amb Vladimir Putin, amb Xi Jinping o amb Donald Trump perquè no ens cauen bé, amb qui negociarem? Amb el Brasil de Jair Bolsonaro tampoc, suposo —i això que és un important membre dels BRICS. Amb els països del Grup Visegrad m’imagino que tampoc (Hongria, Polònia, República Txeca i Eslovàquia). Amb la Itàlia de Salvini? Intueixo que no. I això que Salvini és un dels pocs dirigents obertament partidari de les aspiracions independentistes. Amb les dictadures del món àrab? Amb la monarquia absoluta saudita? I si un dia el Front Nacional governa a França, intentarem negociar amb ells? I així un llarg etcètera.
Ens estem quedant sense governs amb qui tractar. Parem-nos a meditar que primer cal consolidar un estat català i, després, si cal, ja ens dedicarem a fer una irreflexiva i caríssima croada contra el món perquè sigui més just als nostres ulls.
