Amb Girona mai no sóc neutral. Abans d’ahir hi vam anar amb la colla, a passar-hi el dia. En tinc records de sempre, però diria que el paisatge més llunyà en el record és a Sant Daniel, la casa del tio Siset i la tia Solita. Arribem ràpidament, l’AP-7 ens hi transporta gairebé sense adonar-nos del canvi de paratges, dels camps, de les Guilleries de fons, i més enllà els Pirineus. El passeig sempre comença allà mateix a les vores de la Devesa, passant per la Plaça de Sant Agustí o de la Independència – d’on sembla que ha desaparegut Álvarez de Castro -, Carrer Santa Clara fins al Pont de Pedra.
Al carrer de Santa Clara, just a la banda dreta del Pont de Pedra, hi van viure els meus rebesavis, hi tenien botiga, i va créixer-hi la meva besàvia , l’Antònia Colomer. Gironina fins que conegué al meu besavi, en Francisco Sisa, malgratenc que feia el servei militar a Girona i un cop casats a la veïna església del Mercadal, es van traslladar a Mataró. Sempre he pensat que per a ella no devia ser massa bon canvi, passar d’una vida de ciutat més o menys petitburgesa a treballar a la fàbrica. Ara, diria que s’estimaven.
Un cop travessat el pont, amb les fascinants vistes de les cases de la riba de l’Onyar, amb la Catedral imponent sobrevolant-les, i l’església de Sant Feliu ben propera, enfilem Carrer Ciutadans amunt, deixant-nos perdre per les pujades esglaonades, pels carrerons que ja anuncien el Call. Per dreceres arribem a la Catedral, que és d’una singularitat amplia, diàfana i acollidora, i on s’hi acull un museu interessantíssim que guarda el Tapís de la Creació.
Se’ns fa l’hora de dinar, no sense greus problemes per trobar un lloc que ens faci prou el pes. El dinar relaxa, ens reposa i prepara per una tarda que ja no tindrà el ritme del matí. Girona és una ciutat que estimo, i per tant intento que els meus amics se l’estimin. I sortint del restaurant en tinc una visió melangiosa, una imatge, altra volta la Catedral, l’Onyar, Sant Feliu, i darrera, imaginant-los darrera els carrers, la Rambla, les pujades, els racons coneguts per tants dels meus avantpassats: els Colomer, els Clarà, els Rigau, Duch, Font, Roca, i milers de branques, de noms desconeguts fins avui que em provoquen una gran impressió.
La ciutat és neta, ordenada, polida. Sobretot posant-la en relació amb la degradació que acompanya Barcelona, o el desordre de totes les nostres ciutats. Girona, que ha passat de levítica a sentimental, té avui un ordre centreeuropeu, estrany a les nostres terres. No ho ha estat sempre. Va ser una ciutat que pudia, fosca, tan enlletgida que amagava el que avui ens sembla tan càlid. “Girona, tres vegades immortal, i plena de merda fins a dalt” deien els olotins. Avui, només la dificultat de trobar menjar acceptable, a bon preu i al centre – ple de llocs d’infàmia i cartells en 6 llengües on s’hi anuncia paella – em fa mala espina.
Cansats, i amb la tranquil•litat de la passejada fins a Sant Feliu i Sant Pere de Galligants, Girona ens va acomiadant fins la propera. Perquè sempre acabem tornant a Girona, la bella, la familiar, la que, com ja he dit, ha passat de levítica a sentimental.
