Govern de mandarins
No és gaire complicat explicar la desafecció que a Catalunya hi ha envers la democràcia, més ben dit, envers aquesta democràcia. Jo mateix me’n sento al marge i no em fa cap vergonya confessar-ho. Primer perquè dubto molt de l’eficàcia del sufragi universal igualitari. Sandvitxos de calamars o un plat de botifarra amb mongetes a canvi del vot. Tots ho sabem. De manera que no sé si exactament tothom hauria de tenir el dret de votar i si aquest dret no s’hauria d’adquirir a través d’algun procediment semblant al que, per exemple, cal als EUA. No sé, tampoc, si tots els vots haurien de tenir el mateix valor. És sabut que hi ha moltes persones que aporten molta cosa a la societat i, en canvi, n’hi ha d’altres, també nombroses, que l’única cosa que fan és viure i aprofitar-se d’aquesta mateixa societat. Em demano, de veritat, si el vot d’aquest dos grups de persones ha de tenir el mateix valor. Sóc un exemple clar de desafecte a aquesta democràcia. Però hi ha, encara, alguna altra cosa. I és que dependre d’una “democràcia” com l’espanyola on les decisions populars se les passen pel forro dels collons, doncs ja m’explicaràs. ¿Quines ganes vols que tingui de formar part d’una tal “democràcia”? I sí. Abans que democràcia o dictadura o el que sigui, la primera cosa, la primera, és la llibertat. Mentre no siguem lliures i mentre depenguem de més que dubtosos T.C. no cal que parlem de res més. Democràcia o dictadura, tant se me’n fot. I tampoc no em faria res, després de la llibertat, un govern de mandarins poderosos i il·lustrats. I amb exèrcit, himnes i banderes. I ordre, molt d’ordre. En això estem d’acord, em penso.
