Encara que a casa nostra els temes candents es multipliquen, aquesta setmana he preferit parlar de la crisi grega per dos motius. El primer és l’esperança que a Catalunya molta gent de bona fe s’adoni que donar el seu vot a gent que els prometi fàcils solucions a complicadíssims problemes, no porta enlloc. El segon és barrar el pas a les tergiversacions de la situació que ja surten per tot arreu: els dolents són dels de la cruel troica que volen escanyar els pobres grecs de manera inhumana sense acceptar cap compromís viable.
Pel febrer ja vaig parlar en dos articles sobre la crisi grega i els seus responsables. Però tant a alguns articles de la premsa catalana com als comentaris que s’hi han fet he observat que segueix havent-hi força gent que es lamenta del “tracte injust” que els freds calculadors de la troica donen “als pobres grecs”, i ben poc falta perquè alguns no entonin un himne de lloança per l’heoic Alexis, el David que lluita pel seu poble contra el Goliat del capitalisme mundial. Els meus arguments de llavors segueixen més vigents que mai. La diferència és que des d’aquelles dates el govern grec ha aconseguit destruir tota la confiança que poguessin tenir-li els polítics europeus, fins i tots aquells que més hi simpatitzaven.
Des del mateix moment que Tsipras va agafar les regnes de Grècia, envalentit per la gent que s’havia cregut les seves prometences electorals, van començar a demostrar, tant ell com els seus principals ministres, com estaven tots de verds per la tasca que els electors els hi havien posat a les mans. La gent de Syriza s’havia cregut realment que la Unió Europea no podria permetre’s mai de treure Grècia de la zona de l’euro. Entre altres coses perquè els tractats no preveien un cas així. I per això van creure que es podien permetre dictar a Europa les condicions per solucionar la crisi grega. En resum es tractava de què els grecs farien el que voldrien i Europa ja seguiria pagant per tota l’eternitat.
Per això va començar una paròdia de negociacions en la que Grècia presentava com a gran aportació una serie de propostes de reformetes secundàries que, a més, només existien sobre el paper. I proclamaven que Europa havia d’acceptar la voluntat del poble grec expressada a les urnes. Ara bé, un deutor pot expressar tant com vulgui la seva voluntat de no pagar els seus deutes, però els creditors no ho acceptaran tan tranquils, perquè a casa seva els diners també hi fan falta. I al final, diguin el que diguin els tractats, la dura realitat ha obligat als altres a fer una frenada en sec, i a dir que ja n’hi ha prou d’aquest color.
Una frase que retrata més que cap altre la situació és la que va dir Christine Lagarde, la presidenta del FMI: “Segueixo esperant de poder parlar dels problemes amb gent adulta”. I és que els negociadors grecs (començant per Varoufakis, l’home dels temuts monòlegs intemrinables) s’han comportat massa sovint com nens rebecs i no com polítics sensats.
Que la situació d’una bona part del poble grec ja ha arribat a extrems intolerables és completament cert. Fins al punt que Sigmar Gabriel, el vicepresident del govern federal alemany, ja ha proposat d’enviar a Grècia ajuda humanitària. També és cert que les mesures d’austeritat imposades per les institucions creditores ho han agreujat tot, enlloc de ajudar a un recomençament com a Irlanda o a Portugal. I això ha estat així perquè, a diferéncia dels altres països, a Grècia ni hi havia un estat que funcionés, ni hi havien polítics amb prou valor per fer els canvis que li calen al país. Els polítics de Syriza han confirmat la imatge que en va fer un periodista grec; “És gent que pot citar de memòria Marx o Che Guevara, però que no té ni idea de com ha de funcionar una administració eficient”. Amb queixes sobre que hi ha una conspiració per trepitjar la dignitat dels grecs, no s’arregla cap problema. A mi gairebé em recorda el suat argument franquista de la “conspiración judeo-masónica contra España”.
Tsipras i els seus haurien tingut la oportunitat d’aconseguir un acord que hagués evitat d’arribar on ara s’ha arribat. però per fer-ho, des del primer dia haurien hagut de proposar solucions serioses i fins i tot drástiques perquè no tot passa per retallar i estalviar. Si el govern Tsipras hagués posat fil a l’agulla de debò a les principals reformes estructurals imprescindibles, els creditors haurien pogut adoptar una posició molt més conciliant, i pels inversors d’altres països hauria estat un estímul a posar diners en l’economia grega, enlloc d’haver de guardar-se’n com d’escaldar-se. Però, des del començament, els grecs convençuts de tenir una força que no tenien en absolut, han perdut miserablement el temps, han acabat amb la paciència de tothom i ara que se’ls hi ha desfet el castell de cartes fan mans i mànegues per tal que el poble cregui que són els altres els que tenen la culpa de tot. És llàstima pel sofert poble grec que ha de pagar la incompetència (i sovint la corrupció) d’una classe política que l’ha entabanat anys i anys.
A casa nostra haurien de repicar els timbres d’alarma als cervells de tota la gent que confia en Podemos, Coluas, Forcades i similars. Que molts d’ells són gent sincera, de molt bona fe? No en dubto gens. Però només amb bona fe no n’hi ha prou per governar i administrar un país. En el nostre procés nacional ens hi calen tots. D’acord, però cadascú al lloc on més útil al país pugui ser. I l’actuació i les manifestacions de tots aquests “renovadors” em fan dubtar molt de la seva maduresa per posar-se al davant del país. Per mi estan tan verds com Tzipras i els seus. I la galdosa lliçó d’aquests l’hauríem de tenir molt present.
Dos consideracions encara. La primera: la sortida de Grècia de l’euro (el “grèxit”) no soluciona els problemes ja existents ni per Grècia ni per Europa. Però pot ajudar molt a evitar la seva posterior acumulació fins a l’infinit. Pot acabar d’una vegada amb les il·lusions de molts grecs de seguir vivint a espatlles d’altra gent, i de retruc pot afavorir el creixement de veus assenyades com els del nou partit To Potami, els dirigents del qual semblen ser dels pocs polítics capaços de redreçar el país. I la segona consideració: hi ha un gavadal de veus alarmistes que no es cansen de dir que el “grèxit” arruinaria el prestigi de l’euro, cosa que seria catastròfica per tots. Jo sóc de la opinió d’un altre bàndol de comentaristes que diuen que la sortida dels grecs que han vulnerat totes les regles de bon funcionament de la moneda comú, precisament enfortiria aquesta, demostrant que no s’hi pot jugar sense conseqüéncies tallants.
Però potser no s’ha dit la darrera paraula, per cap de les dues bandes. Ja ho veurem. En tot cas la cabriola de Tsipras d’aquest dimarts passat demanant un nou paquet d’ajuda a Europa, no té cap influència sobre la situació actual. Les negociacions podrien durar setmanes o mesos i haurien de superar votacions a distints parlaments europeus. En realitat es tracta només d’una finta de Tsipras per tal de poder presentar-se davant dels grecs dient: “Ho veieu? Hem fet tot el que hem pogut, però fan el sord!”. La perspectiva d’acordar amb els grecs una nova ajuda, les condicions de la qual compleixin tan poc com les de l’actual, no és res que pugui entusiasmar a ningú. I la segona cabriola, el dimecres, pretenent acceptar la darrera oferta de la UE ( però amb modificacions que els altres consideren inacceptables), mentres al mateix temps demana als grecs que en un referèndum votin “no” precisament a aquella oferta, és una mostra brillant de com es fa per destruir la confiança de tothom i per quedar davant del món com un polític completament inepte per solucionar els problemes de la seva pàtria.
