De fa dies, em fa l’efecte que els nostres polítics fan caure el procés que la societat ha impulsat en els errors que històricament ja hem comès. Breument.
1) La pregunta del 9N em va semblar un segon Compromís de Casp. Per voler incloure un grup de gent a l’exercici del dret a l’autodeterminació, els independentistes havíem de cedir i acceptar una pregunta no binomi, que inclogués l’opció que durant dècades, si no centúries, han estat incapaços de vehicular. Pregunta que, en el cas que hagués estat la del referèndum definitiu, feia molt més difícil el triomf per una majoria àmplia del sí a la independència.
2) Ara, em sembla que es reprodueixen els fets del 1937. És evident que ens trobem en un conflicte. Conflicte que, gràcies a Déu, la societat ha evolucionat prou per que ja no sigui cruent. I enlloc de plantejar-nos com guanyar i centrar tots els esforços en guanyar, estem plantejant una revolució paral·lela, tal com es va fer el 1937.
Crec que aquesta revolució ens cal fer-la, però primer ens cal guanyar, ens cal aconseguir el nostre estat. Un cop l’haguem proclamat ens caldrà construir-lo i aquí entrarà la revolució que s’hagi de fer. Per mi els fonaments que ha de tenir és el respecte integral a la persona com a principi bàsic que ha de regir les lleis en la veritat (reconeixement dels drets i deures humans), en la justícia (respecte dels drets aliens i compliment de les obligacions pròpies), en l’amor (sentir com a pròpies les necessitats alienes) i en la llibertat (instauració d’un sistema que s’ajusti a la dignitat del ciutadà i en possibiliti l’acció responsable).
