Ens acostem a un moment històric. En pocs dies el Parlament podria declarar oficialment la sobirania del poble de Catalunya, la seva definició com a subjecte polític. Corrent el risc d’avorrir-los, vull insistir en que el document presentat el passat dia 15 de gener a proposta d’un govern de la Generalitat i del seu soci és un text històric que ens fa arribar a un punt decisiu del nostre viatge nacional. I si escric tal obvietat és perquè estem envoltats de soroll i podríem córrer el risc de no adonar-nos de la magnitud del moment. La filtració sobre la proposta inicial (de màxims) sobre la sobirania –llegeixo al Singular Digital que duta a terme pel PSC- i les declaracions del Sr. Duran sobre la mateixa que, per cert, li han anat prou bé per distreure l’atenció mediàtica sobre la seva persona, lideratge i casos de corrupció dins el seu propi partit, tot plegat ha contribuït a embrutar un moment històric formidable.
Així doncs, deixant per una altra ocasió una crítica sobre aquests sorollosos sabotejadors constants de la política d’alçada, les seves misèries i vils reaccions per mantenir protagonisme i quotes de poder, parlem d’allò que val la pena. I allò que val la pena és aquest document decisiu. Un document que provablement sortirà aprovat per una gran majoria de la cambra, tenint en compte que es fa molt difícil negar a un poble el seu dret democràtic i pacífic a decidir el seu futur. Els arguments poden articular-se en termes liberals, sobre els drets dels individus a decidir el seu futur personal i col·lectiu; o poden ser arguments comunitaristes, defensant que aquelles concepcions sobre els béns que ens fan ser comunitat no són respectades per la institució –Govern espanyol- que les hauria de satisfer, obligant-nos a prendre part més activa en la gestió d’aquests béns; o poden ser arguments republicans, condemnant la dominació arbitrària que en molts àmbits exerceix el govern espanyol sobre Catalunya i la necessitat d’augmentar la nostra capacitat d’autogovern i la llibertat cívica per superar-la. N’hi ha d’altres, naturalment.
Arribats a aquest moment, es fa més necessària que mai la moderació. Els moderats han estat desprestigiats pels radicals passats i presents, els d’idees i solucions màgiques, o pels propis personatges que s’adjectiven com a tals, confonent la moderació amb el manteniment de l’estatus quo i d’altres interessos perversos. El moderat, tanmateix, és aquell que entén que cal prendre, en la mesura del possible i sense atemptar contra la coherència de base, el millor de cada racó d’idees i pràctiques polítiques. Aquell que entén que la veritable fortalesa neix de l’acció concertada, del consens, i no del manteniment ferri en la pròpia posició. En aquest sentit, és important que siguin quins siguin els nostres arguments a favor del dret a decidir, anem junts cap a l’assoliment d’aquesta fita estructural. Posteriorment, les respectives orientacions filosòfiques o simplement l’adscripció política ja ens portaran a un debat, esperem que seriós, sobre què volem decidir. I si, a més, es confirma l’opció de l’Estat propi, tindrem una oportunitat històrica i apassionant per discutir sobre dissenys democràtics, polítics i institucionals, sobre models de societat, d’educació, etc. Pensadors, polítics i ciutadans tindrem l’oportunitat, des de la dreta, el centre o l’esquerra, de fer realitat allò que els humanistes cívics consideraven la més alta manera de viure: participar de la vida cívica. No hi ha més gran fita per un poble que la possibilitat de debatre en condicions sobre el seu present i futur polític.
Així doncs i davant d’aquest gran moment històric, és desitjable que prevalguin la moderació i la capacitat de consens, i que les ombres de la política, on viuen els personalismes i els sectarismes de partit, quedin ni que sigui per un moment a banda.
@jordifeixas
