Del Partit Popular hom sap que del del punt de vista nacional res se’n pot esperar. La valoració de les seves altres posicions polítiques depèn de l’eix ideològic en que cadascú se situï, inclús des del catalanisme, com hem vist al llarg dels anys.
No es tant evident la posició del socialisme, tot i que amb un resultat idèntic pel que fa a l’evolució contraria a Catalunya de l’Estat de les Autonomies , Sentència a Sentència i Llei a Llei, tracte econòmic colonial inclòs. I les seves posicions polítiques per més amables i florentines, més susceptibles via “castració química” de fer-nos perdre l’oportunitat històrica del moment polític posterior a la manifestació de l’11 de setembre de 2012. Conec gent que realment pensava arran de l’eslògan electoral del PSC (PSC-PSOE), que en les darreres eleccions al Parlament el que es debatia era el Federalisme a Espanya…..
Després de la treva de campanya electoral decretada després que Marcelino Iglesias comparés el sobiranisme català amb els totalitarismes, el passat dissabte 12 de Gener al Comitè Federal del PSOE, Rubalcaba va afirmar que el PSOE mai acceptaria el dret a decidir de Catalunya, no ja la independència, sinó que Catalunya pogués exercir el seu dret a l’autodeterminació decidint, deixant com sempre en molt mal paper al PSC com a partit teòricament independent que és, (no pas en les votacions on comparteixen grup Parlamentari). Tot això el dia després que es fes públic que la Comissió d’Afers Escocesos del Parlament Britànic dictaminés que la decisió sobre els lligams entre Escòcia i el Regne Unit només corresponia als escocesos.(vid. Pàg 10 Diari Avui 10-1-2013).
Es proposa com alternativa tant pel PSOE com pel PSC una proposta federal per a Espanya en la que s’estaria treballant. ¿ En que pot consistir? ¿Quina es la seva viabilitat real? ¿Es una alternativa a les aspiracions nacionals catalanes?
Pel que fa a la primer pregunta, el passat 13 de desembre el Diari EL PAIS i la cadena SER van convocar a diferents personalitats de la vida política i del món socioeconòmic a un debat titulat “ Encuentro Catalunya-España ” al MACBA. Rubalcaba va esbossar que la reforma constitucional que proposarà el PSOE es sobre la base de l’actual sistema autonòmic, sense cabuda per a cap sobirania compartida. “…deslindar las competencias del Estado Federal, para que queden plasmadas de forma mucho más precisa en la Constitución y no a la intemperie de tantas interpretaciones conflictivas…” (pàg. 4 del suplement del País de 16-12-2012).
Pel que fa a la segona, una reforma constitucional d’aquestes característiques es impossible i cal repetir-ho fins a l’esgotament per la deshonestedat d’un plantejament així a Catalunya per part de qui el vulgui fer, autèntica cortina de fum contra qualsevol avanç nacional, molt més inviable que la independència de Catalunya. D’acord amb la Constitució, cal l’aprovació per 2/3 parts del Congrés i del Senat; dissolució de les Corts, convocatòria de noves eleccions, aprovació de nou per igual majoria i ratificació en referèndum a tot Espanya. Ni en les històriques eleccions de 1982 Felipe González va aconseguir 2/3 del Congrés, 231 diputats, sinó 202….
Pel que fa a la tercera pregunta, encara més rellevant, no hi ha cap intenció per part del PSOE de reconèixer constitucionalment la plurinacionalitat de l’Estat, ni la condició de Catalunya de subjecte sobirà. Res a veure amb la definició del Federalisme com una “unió en llibertat i igualtat” a la que va fer esment Pere Navarro al debat d’investidura del President de la Generalitat. Tot igual que ara, ells administren i nosaltres som administrats. Ens donen peixet o ens el treuen segons el moment polític…. i mentrestant l’Estat segueix avançant, aquesta vegada venent bou per bèstia grossa amb el que els constitucionalistes anomenen Federalisme Cooperatiu, es a dir, utilitzant tècniques de l’Estat Federal per delimitar més clarament les competències i disminuir la conflictivitat, però sense reconeixement de sobirania. Intentant aigualir ara la reivindicació de sobirania amb major finesa constitucional. I prou.
Va dir Rubalcaba, que millorar la situació de Catalunya si, però cap privilegi diferenciat de la resta de comunitats. A l’igual que Carmen Chacón el dia 15 de Gener: millorar el finançament català en el marc d’una millora del finançament per les 17 comunitats autònomes. Res de bilateralitat, ni de sortir del “cafè per a tothom”. ¿Els sona? La reivindicació nacional es pel PSOE una reivindicació de privilegis.
¿Quin es el bucle? El PSC (PSC-PSOE)es troba atrapat entre un país al que s’adrecen com opció política que no correspon al de la transició sobre el que va bastir la seva oferta política , el que els obliga a un discurs de mínims a contracor i amb fortes divisions internes ( de les inicials crítiques a la manifestació de l’11-S per excloent i negació del dret a decidir, al dret a decidir si, però independència no ) ni tan sols acceptat pel PSOE. El relat es completa amb dret a decidir si; a formar part d’una Espanya Federal amb un federalisme quimèric i buit de contingut en relació al reconeixement com a nació que demana Catalunya. Ah, i amb referèndum pactat, el que es impossible.
Els tripartits que sense cap mena de dubte van contribuir a accelerar el procés històric demostrant la inviabilitat de l’encaix en llibertat i igualtat de Catalunya com a nació dins l’Estat Espanyol i canviant comportaments electorals inclús del votant socialista, no van aconseguir variacions de comportament polític substancials dins el PSC . Com a exemple d’incidència en el comportament electoral del votant socialista, l’enquesta feta pel GESOP l’octubre de 2012 per encàrrec del Periódico de Catalunya indicava que un 21,6% del votant socialista a les eleccions catalanes s’havia tornat independentista els darrers anys davant un 5% residual que ho era de tot la vida.
Correm el risc de que aquest bucle arrossegui sino a la política catalana, si a una part dels votants i ens quedem exactament on estem amb el nostre etern tornar a començar governant el PSOE o el PP, després de cada sistema de finançament que no ha resolt el finançament; després de cada sentència del Tribunal Constitucional; després de cada passada de ribot de l’Alfonso Guerra de torn sobre competències de la Generalitat, etc. Aquesta manera de fer política no es massa diferent dels equilibris (o maniobres) que va fer el PSC al debat de l’Estatut: el dia després de la seva aprovació al Parlament de Catalunya a contracor pels acords amb ERC, ja anunciava esmenes a Madrid mitjançant els seus diputats integrats al Grup Parlamentari del PSOE.
La única reforma constitucional viable a España en relació a Catalunya serà per la via de fet. Darrerament es poden llegir articulistes que rescaten el pensament de Hanna Arendt, una de les teòriques de la desobediència civil; potser es premonitori.
