Ara que comença un nou any, un any que tant crític pot ser per al futur de la nostra terra, potser és oportú d’aturar-se un moment en el camí i de que cadascú reflexioni serenament quin ha de ser el nostre comportament cívic en aquests mesos (i anys?) vinents, per tal que no hi hagi res que ens pugui sorprendre ni desviar de la ruta que voluntariament desitgem per Catalunya.
El difícil i perillós període històric de la guerra freda“ entre l’Unió Soviética i els seus satèl·lits d’una banda i les potències de l’OTAN de l’altra va durar cosa de quaranta anys i el principal camp de batalla (a part dels conflictes armats locals que se’n van derivar) va ser el de l’espionatge, el del joc brut entre bastidors, el de la mentida organitzada i batejada amb el nom de „desinformació“. Limitar el nom de “guerra bruta” a aquesta mena d’enfrontament, en el que les armes només juguen un paper d’amenaça latent, seria ingenu ja que de “guerra neta” no n’hi ha hagut ni n’hi pot haver mai cap. Però, com a recurs per a entendre’ns, aquesta denominació encaixa perfectament tant amb els métodes usats llavors per les potències d’ambdues bandes, com amb els que ara usa ja massivament Espanya per intentar frenar (i si pot ser, anul·lar d’una vegada per sempre) el puixant moviment sobiranista català.
Si furguem gaire en aquest tema, hom podria dir també que aquesta guerra bruta contra el nostre poble ja ve dels temps del comte-duc d’Olivares i que no ha sofert cap interrupció des de llavors. Però això només ens distreuria de la gravetat del moment actual i dels métodes que usen els que ens volen mantenir “atados y bien atados” dins del clos on només manen ells.
Mai no havien estat tant clares ni tan oportunes les paraules de la2 segona estrofa del nostre himne nacional: “Ara és hora, catalans! Ara és hora d’estar alerta!”. Aquest hauria de ser el lema de tots plegats en els anys decissius que ja tenim al damunt (i tant de bo que no siguin gaires) i que, ni que no sigui del tot exacte, podem dir que van començar de debò amb la manifestació de la Diada del 2012.
Són moltes les veus catalanes que en els darrers mesos han avisat de no menysvalorar la quantitat i la força dels recursos que té l’Estat central en contra de Catalunya, i que aquell no tindrà ni el més mínim escrúpol a fer-ne ús massiu. I potser no seran tots tan matussers com aquell informe anónim trobat miraculosament en un calaix policíac, calumniant alguns dels nostres polítics capdavanters. Sovint molts de nosaltres ens preguntem indignats com pot ser que ens prenguin per estúpids a tots plegats, que puguin creure ni per un moment que ens empassarem totes les mitges veritats i totes les completes mentides que ens engeguen pel broc gros. Jo diria que la resposta es va fent cada cop més clara: no és que ens prenguin a tots per beneits, ni que creguin que “tots” ens els creurem. En tindrien prou amb que tots els arguments falsos, tots els insults, totes les calúmnies, tota la por que intenten injectar a la gent del nostre país, tinguessin éxit en un tant per cent de la població, potser petit, però que a les urnes fos prou per fer fracassar els plans sobiranistes que tenen ara cada vegada més el suport de la majoria. I és això el que cal evitar. No dubto que el nostre nou govern i les forces parlamentáries sobiranistes treballaran, de manera serena i mesurada, per contrarrestar tots els esforços i tota la mala bava de les clavegueres del radical nacionalisme espanyol. Però aixó no és prou. Cada català hauria d’afegir-hi el seu esforç personal, petit o no. No es tracta de fer discursos, ni de dir o escriure frases abrandades contra ningú. Es tracta senzillament de les mentides dir-ne mentides i de les calúmnies dir-ne calúmnies; es tracta de fer-ho comprendre als que encara no ho hagin comprès, siguin parents, amics, o companys de treball o d’esbarjo;
I es tracta de fer-ho de manera educada i tranquila, sense deixar-se arrossegar al terreny dels altres, al terreny de la cridória, de l’insult i de la manca de respecte. Es tracta de desenmascarar totes les desinformacions, de desmuntar totes les fal·làcies que volen fer-nos creure que la independéncia voldrà dir la ruïna del país, que els avis no cobraran les pensions, que els deutes catalans pujaran més amunt de la lluna, o que els castellans seran perseguits a Catalunya pitjor que els jueus sota el règim nazi.
I els nostres diaris, tant els digitals com els de paper (no hi incloc “La Vanguàrdia” que ha desertat molt lamentablement), crec jo que podrien col·laborar a aquesta tasca individual de cada ciutadá, publicant periòdicament (segons ho exigissin les circumstáncies) una mena de resum curt i clar, potser en forma de preguntes i respostes, en el que per cada argument espanyol fals, s’exposés el català tal com ho veuen els nostres experts. I no ho cregueu exagerat. Els nostres contraris repetiran els seus arguments contínuament. Per qué no hem de fer nosaltres el mateix amb els nostres, de manera que el senzill “home del carrer” ho comprengui i se n’imbueixi bé?
Els portuguesos parlant de l’època de la dominació espanyola en diuen els “90 anys negres” de la seva història. En una possible i futura república catalana el temps que vagi des de la Diada del 2012, fins el dia de la proclamació d‘una independència que sigui reconeguda inrternacionalment, potser será conegut com “el bienni (o el trienni, etc.) de la guerra bruta”. Hi som de ple i cadascú de nosaltres n’ha de ser conscient i ha d’actuar com li imposin la seva consciéncia, la seva ética i les ganes que tingui de viure en un país millor que el que tenim ara, escanyat i emmanillat. Fem possible, entre tots que, quan vingui un altre cap d’any, puguem dir que hem aguantat bé l’embranzida i que seguim endavant amb bon pas.
