L’editorial Herder s’ha abocat a traduir les obres del filòsof coreà Byung-Chul Han. Es tracta d’una sèrie de petits assaigs que pretenen una crítica total del nostre temps. L’estil de Han és bastant particular. D’una banda, es serveix de la retòrica més burda de la french theory, abusant del llenguatge i les seves ambigüitats. De l’altra, adopta la llengua franca del (post)marxisme i la crítica al capitalisme neoliberal. ‘La sociedad del cansancio’ va ser la primera obra que va traduir-se al castellà i la primera que vaig llegir. Malgrat no coincidir totalment amb els seus punts de vista, em va semblar que Han apuntava al centre de la diana: el preocupava fins a quin punt la societat disciplinària de la qual va parlar Foucault s’havia convertit en un teixit molt més subtil capaç ja no només d’embolcallar els individus i conduir-los per la força, sinó de penetrar en les persones i tornar-se indistingible del seu propi jo. En altres paraules: Han s’ocupa d’explicar com les tecnologies de poder s’havien transformat en tecnologies del jo. El locus del control polític s’havia desplaçat a dins nostre.
Tot això el portava, entre d’altres coses, a discutir el paper de l’autoajuda. A ‘La sociedad del cansacio’ s’acarnissava amb el pensament positiu: oferia una explicació de com aquest era capaç de retroalimentar la retòrica emprenedora de l’empresari de si mateix. I és que potser la principal aportació teòrica de Han és la idea del ‘subjecte de rendiment’, l’empresari de si mateix que arriba al punt d’autoexplotar-se. A ‘Psicopolítica’, el llibre que Herder li acaba de publicar, Han segueix amb aquesta idea, i aprofundeix tant en la reinterpretació de les tesis de Foucault aplicades al nostre temps com en la discussió sobre el paper que juga la literatura d’autoajuda en l’imaginari social contemporani.
Però ‘Psicopolítica’ és un llibre horrible, capaç de desacreditar fins i tot les tesis que Han esbossava a ‘La sociedad del cansancio’. Si fa un moment comentava l’estil de l’autor coreà és perquè la seva retòrica disfressava fins a cert punt la falta de contingut del seu text. Sens dubte donava la raó als qui afirmen que rere la pirotècnica de certa literatura acadèmica s’hi amaga un forat negre: la impostura intel·lectual que Sokal deixava brillantment al descobert. De fet, la interpretació que Han fa de Foucault sembla partir més de la caricatura que els crítics fan del seu pensament que no pas de l’obra mateixa de l’autor: adopta una visió radical del poder (entès com a dominació) i en constata el seu caràcter absolut. És per això que, ja en les primeres pàgines de ‘Psicopolítica’, Han es veu qualificat per ventilar-se la llibertat en nom de la biopolítica. Que vivim en un règim de dominació que només té l’aparença de liberal i llibertari és el factum del qual es parteix, no pas la conclusió justificada que ens espera al cap del carrer. I tal suposició és carregada al sac del pensament foucaultià, com no podria ser d’altra manera.
La banalització del totalitarisme
La primera tesi (o premissa) dubtosa és la que afirma que la ideologia de l’empresari de si mateix és una forma de totalitarisme. Per més que pensem que som lliures, ens diu Han, en realitat ens trobem en una relació d’autoexplotació amb nosaltres mateixos propiciada pel sistema neoliberal. La societat disciplinària, que Foucault va rubricar amb la imatge del panòptic, únicament podia vigilar-nos des de l’exterior i, per tant, controlar-nos des de fora. És cert que Foucault afirmava que disciplinant el cos es disciplinava l’ànima, però es tractava d’una conseqüència que, per més buscada que pogués ser, havia de ser indirecta per força. L’improbable vigilant amagat en el centre del recinte penitenciari —en el qual s’hauria convertit el nostre món— ben bé podia turmentar els pensaments dels presos amb la seva sola presència, amb l’amenaça de la seva mirada, però a la pràctica era incapaç de dirigir el pensament dels altres.
Per Han, el nou totalitarisme hauria superat la barrera subjectiva. Considera que en el neoliberalisme ja no podem parlar de biopolítica —control de la població a través de mesures demogràfiques, sanitàries, etc. Estem en temps de la ‘psicopolítica neoliberal’, que és «la tècnica de dominació que estabilitza i reprodueix el sistema dominant per mitjà d’una programació i control psicològics». Això sí, malgrat que en aquesta trama conspiranoica l’enemic és inabastable, posa especial èmfasi en el poder de les xarxes socials. El Big Data, transfiguració del Big Brother orwellià, sembla nodrir-se bàsicament dels ‘me gusta’ amb què els usuaris es despullen a Facebook: «la dominació augmenta la seva eficàcia al delegar a cadascú la seva vigilància. El me gusta és l’amen digital. Quan fem clic al botó de me gusta ens sotmetem a un entramat de dominació. El smartphone no és només un eficient aparell de vigilància, sinó també un confessionari mòbil. Facebook és l’església, la sinagoga global (literalment, la congregació) d’allò digital».
Malgrat tot, Han no explica qui és el subjecte de dominació, quins són els principis, tecnologies i estratègies mitjançant els quals exerceix el seu poder. No explica com és que els subjectes els adoptem amb aquesta facilitat. A més, exclou totalment el paper de les institucions i el poder fàctic dels governs. Al cap i a la fi, la supressió de la llibertat resta inexplicada: fins i tot en el cas que Han tingués raó en tot, i els subjectes ens conduíssim seguint unes regles inconscients d’autoexplotació, ha de justificar que això suprimeix de pla la nostra llibertat.
«Protect me from what I want»
El llibre de Han està encapçalat per un epígraf de Jenny Holzer —«protegeix-me d’allò que vull»— que recorda inequívocament al títol d’una cançó de Placebo, ‘Protect me from what I want’. Una cançó que, a més, era la BSO de ‘Providence’, un llibre de Juan Francisco Ferré en el qual es presentava una visió del capitalisme hedonista totalment passada de voltes. I és que amb aquest epígraf Han està evocant una societat distòpica semblant, que ha estat anomenat «capitalisme calent», un sistema que funciona a través de la seducció, l’exaltació del desig i la ludificació de la societat. Ens trobaríem en un estat de «culte a l’emoció», per dir-ho amb l’expressió de Michel Lacroix: vivim immersos en un espiral afectiu que reclama cada cop emocions més fortes, experiències xocants, ja sigui a través de videojocs violents o de la pornografia. No en va Han dedicava al porno un anàlisi exhaustiu en un altre dels seus llibres, ‘La agonía del Eros’. La identificació entre capitalisme i hedonisme és una interpretació molt estesa, que en la seva formulació conservadora contemporània la devem a Daniel Bell.
En tot cas, el que m’interessa és destacar que Han reinterpreta la noció de ‘capitalisme emocional’, proposada per Illouz, a la llum d’aquest imaginari. Perverteix l’essència mateixa del terme, ja que la proposta teòrica d’Illouz carregava precisament contra aquells qui volien veure en la proliferació de discursos sobre les emocions la prova d’aquesta ludificació de la societat. Al contrari, el capitalisme emocional utilitza estratègicament les emocions per posar-les al servei de la racionalitat i l’eficiència. Les emocions no són el primer motor immòbil que porta els subjectes de rendiment a autoexplotar-se; no són la pastanaga pornogràfica penjada en el seu horitzó vital que els anima a córrer vanament al seu darrera. En el capitalisme emocional més aviat s’hi produeix una dissecció de les emocions que recerca la naturalització de les mateixes. L’esfera flonja de la sentimentalitat deixa de ser un compartiment efeminat de la vida privada per convertir-se en part constitutiva de l’esfera pública. Per dir-ho amb l’Illouz, lluny del foc del desig del qual Holzer i Placebo demanen ser protegits, les intimitats s’han congelat.
Contra tota expectativa, la germana bastarda de la raó resulta ser una bona treballadora i, a sobre, una excel·lent coach motivacional. El capitalisme està lluny de la lògica Magaluf.
El Neoliberalisme Realment Existent
Val la pena concloure amb la crítica a una altra de les idees clau de Han. A ‘Psicopolítica’ carrega contra Naomi Klein i la interpretació del neoliberalisme que aquesta fa a ‘La doctrina del shock’. En el seu llibre, Klein explora el paper dels poders fàctic en la imposició del neoliberalisme, des del govern de Pinochet fins a les conseqüències polítiques de l’huracà Katrina. Han considera que és una interpretació anacrònica, ancorada en els paràmetres de la societat disciplinària. La idea del shock resulta innecessària: la psicopolítica neoliberal s’immisceix en el subconscient de la gent i treballa des d’allà. Per Han el neoliberalisme ha acomplert el seu ideal no intervencionista i el govern s’ha vist reduït a l’Estat Mínim amb el qual somniava Nozick.
No obstant, no cal ser un fi analista polític per descobrir que hi ha una diferència enorme entre el neoliberalisme teòric i el que jo anomeno Neoliberalisme Realment Existent, a saber: aquell que reclama shocks i intervencions constants per part d’entitats estatals i supraestatals. Per posar-ho negre sobre blanc: el capitalisme clientelar que va capitanejar el nefast viatge cap a la crisi econòmica és radicalment contrari als principis llibertaris del neoliberalisme, de la mateixa manera que les intervencions del Banc Central Europeu i el Banc Mundial posarien els pèls de punta a Hayek, Milton i companyia. Una cosa és la retòrica emprenedora i l’altra la praxi econòmica.
Aquest bany de realitat també ha d’il·luminar-nos un altre aspecte. La irrealitat de l’apocalipsi neoliberal que descriu Han fa que ens haguem de prendre seriosament les condicions de la nostra llibertat. No vivim en un estat totalitari, al menys no en el sentit d’anulació total del lliure albir que ell planteja. Però sí és cert que la presencia pública de discursos que participen de la cultura de l’autoajuda ens ofereixen una sèrie de principis ètics i pautes de conducta políticament qüestionables. Que no ens trobem en una situació de capitalisme calent no té per què ser una bona notícia: el capitalisme emocional i la seva lògica racionalitzadora poden ser fins i tot més perverses.
Per tant, més que plantejar una crítica agònica de la nostra societat com la que proposa Han —crítica que, a la pràctica, per culpa del sobrediagonòsitc, incapacita l’acció política comunitaria en nom de l’art de l’existència foucaultià—, hauríem de començar a qüestionar seriosament les narratives públiques i les concepcions ètiques que aquestes impliquen.
