Bona idea la de no voler passadissos, que la cosa anava d’arremangar-se i sant tornem-hi. Tota una declaració d’intencions. Que si no hi era en Messi, ja ens ho podíem esperar més avorrit. Que venint d’aquella agonia de pròrroga monegasca i de la celebració de la supercopa més couché de totes les supercopes que es fan i es desfan no es podia demanar massa intensitat física. Que la xafogor, que Déu n’hi do. I que diria que hi ha novetats que encara no s’han automatitzat, i grinyolaven les peces a l’hora de triangular. Massa mobilitat tampoc la podíem exigir… no ens refiem de comparacions, que no només són odioses, si no que ratllen l’absurd quan ens comparem amb nosaltres mateixos. I Keita i Ibra, titànics ho han desdit tot amb el seu persistent coratge.
Un parit poc brillant, però aprofitant un nou poder: el del joc aeri; tres gols de corner i tots tres de cap: li podríem del “head-trick”? a manca de cames… hem jugat amb el cap. I mai menys.
