Explica Heisenberg, un dels pares de la quàntica, en el quart capítol de la seva autobiografia “la part i el tot”, que a l’estiu del 1922 va anar a Leipzig per escoltar Einstein dissertar sobre la seva teoria de la relativitat, en aquells moments encara controvertida. Heisenberg es va empipar molt quan a l’entrada de la universitat hi havien estudiants repartint un pamflet escrit per un prestigiós científic alemany que volia desacreditar la teoria argumentant que no eren més que especulacions del tot gratuïtes fomentades per revistes jueves.
Xocat per la idiotesa del arguments, Heisenberg va treure com a conclusió que es molt important saber jutjar els moviments polítics per com s’argumenten les idees, més que no pas pels objectius. Res de nou, si no fos que sempre acaba sent el mateix. A força de repetir les mentides, ens acaben semblant veritats. Tots sabem com va acabar la historia del pamflet. Molts pamflets després, els mitjans antisemites van acabar convertint-se en una tragèdia humanitària de dimensions descomunals.
La temptació panfletària es tan antiga com l’escriptura i seguirà vigent sempre, no hi perdem el temps. I la necessitat de fer creure que l’objectiu és el què compta, i els mitjans hi estan subordinats, també. Per això l’esforç d’argumentar fins a l’infinit esdevé sempre una necessitat vital, una empresa de vida o mort. Tenim possibilitats de tenir raó si dialoguem. Perdem la raó si imposem per la força les idees. En el fons, si ens aturem a pensar-hi una mica, qualsevol de nosaltres viu de infinitat de compromisos i de diàlegs. Amb els amics, amb les parelles, amb el clients, amb els proveïdors, amb la banca, amb la consciencia, amb Deu, amb el diable, amb el futur, amb el passat,…. Les coses que ens funcionen son compromisos adquirits després d’haver-hi pensat i estar més o menys segurs que podem complir-los.
Per això, sempre hi ha d’haver-hi disposició al diàleg. I infinita paciència si el problema ve de lluny i és molt complex. És el cas de la taula de diàleg entre Catalunya i Espanya, del tot procedent com a exemple. A més no hi ha política sense taula de diàleg. Hi ha imposició, tirania i segurament conflicte bèl·lic. La taula de diàleg no es mai garantia de res, però és solució de tot ( m’ha sortit una frase Junqueras). La Catalunya d’ara te poc a veure amb la de fa cent anys, quasi res amb la de fa mil, i no era ni Catalunya en fa dos mil. Passarà el mateix amb la Catalunya dels propers mil·lennis. I passa el mateix amb la noció de “independència”. Què volia dir ser independent fa mil anys?
Si volem una Catalunya independent i volem emprendre una via política per aconseguir-ho, necessitem aconseguir petites fites que facin progressar Catalunya. Fites que beneficiïn al màxim de gent de tots el àmbits i de totes les nacions. Políticament només hi ha el camí d’establir tantes taules com cagui amb qui calgui. I votar tantes vegades com sigui possible i necessari a totes les eleccions que calgui (una altra frase d’O. Junqueras).
Ens calen polítics que dialoguin de tot el què convingui, i per tant que escoltin i entenguin be del què cal dialogar amb els què saben de què va cada tema, que per aquí, estimats polítics de tots els colors, plora i molt la “criatura”. Això és menys, molt menys èpic que l’1 d’octubre i menys festiu que un 11 de Setembre. Però si volem fer política per construir, identifiquen les polítiques panfletaries i emprenyem-nos amb elles com va fer Heisenberg. I fomentem la taula de “Paciència i Diàleg” amb coneixement de causa, i tema a tema. No ens acabem els temes. I ens esperen segur petites victòries, que falta ens fa.
