No ve d’ara ve de més lluny, però és veritat que el coronavirus ha tingut “la virtut” de posar-nos davant el mirall de moltes de les nostres contradiccions. El coronavirus ens han permès veure que vivim en una societat molt menys igualitària del que ens pensàvem, on fins i tot, les onades epidemiològiques estan diferenciades per classes socials; ens ha permès veure fins a quin punt les retallades en salut de fa uns anys, que se’ns van presentar com una mena d’exercici de racionalització del sistema, ens han deixat més vulnerables; i sobretot, ens ha demostrat com tenim d’abandonada i sola una franja de població: la de les persones grans.
D’aquest mirall en podríem treure també lliçons, però, al mirall cal mirar-lo cara a cara, i això ens costa, i tant si ens costa.
Arrel però de la darrera onada, que ha afectat a persones més joves, i que ha tocat de ple no tant les “activitats essencials” sinó aquelles que tenen més a veure amb el temps d’oci i amb les relacions, la frase “hi tenim dret” s’ha fet més present que mai. Davant algunes restriccions (ara no em poso en la seva eficàcia, adequació etc…) alguns han reivindicat el seu dret a sortir de nit, a anar-se’n de vacances… i tot això independentment de la situació epidemiològica general o de la pròpia. Deia la Dra. Carmen Cabeza, secretària de Salut Pública, que gairebé un 40% de les persones que havien d’estar confinades ja sigui per ser positiu o ser contacte estret, no complia aquest confinament. Algunes vegades certament hi podia haver ignorància, però en moltes altres la raó era avantposar-hi un compromís social, les vacances programades… Davant d’això, l’expressió “és que hi tinc dret” o “hi tenim dret” era la més utilitzada.
Els anys de bonança econòmica, i que van durar aproximadament fins la crisi financera del 2008, ens van dotar de multitud de “drets”. És cert que els drets se’ns retallaven per altres bandes (per exemple el laboral) però a l’hora el sistema ens en donava d’altres de nous que fins ara no s’havien considerat. Vam començar a confondre la possessió d’alguns bens o l’accessibilitat a determinades activitats com a drets adquirits i irrenunciables: viatjar a l’estranger, poder fer tot a tothora posant les nostres condicions,…. El coronavirus ha suposat una restricció de drets i llibertats imposada, a vegades mal explicada i arbitrària, però no ens hauria d’estalviar la reflexió sobre allò que anomenem drets.
Ens cal un debat social i profund per establir prioritat de drets. En altres paraules, ens cal posar sobre la taula quins són els drets imponderables a defensar com a societat, que vol dir aquells drets sobre els quals invertiran les nostres administracions, posarem els nostres esforços… ni que sigui a vegades a costa de renunciar a altres drets que no tenen la mateixa importància social. El dret a l’habitatge, el dret a l’educació, el dret a la salut haurien de ser aquests imponderables a defensar per a tothom, i no parar fins aconseguir que la majoria de la nostra societat, sinó tota els pugui gaudir plenament.
Però malauradament el que estem veient en aquesta darrera onada, no dona gaires esperances. De nou el maleït mirall…
