Som hipòcrites, potser no ho sabem, però som hipòcrites.
De vegades ho som per defensa pròpia, perquè dir el que pensem és arriscat i ens pot deixar fora del grup i això és massa dur per a nosaltres.
Som hipòcrites, perquè som capaços de fer bona cara pel davant i de criticar pel darrere. Perquè no volem enfrontar-nos, perquè com som pacífics no ens agrada discutir.
Perquè omplim les xarxes socials parlant d’amistat i no anem a visitar aquell amic que, pel motiu que sigui, ara no ens aporta el que ens aportava abans i, de mica en mica, l’anem ignorant.
Som hipòcrites quan diem “això no és cosa meva, ja s’ho arreglaran entre ells” perquè posicionar-nos ens pot perjudicar.
Quan justifiquem les injustícies perquè “sempre ha estat així”.
Quan tot i saber que s’ha fet mal a una o vàries persones li llevem importància, perquè “no n’hi ha per tant” i així no cal que faci res.
Quan veiem que estan assetjant algú de la nostra feina o dels nostres amics i no fem res perquè no volem ser la següent víctima. Som hipòcrites després de l’expulsió injusta d’una persona nosaltres seguim dins del grup fent bona cara a tothom, perquè “s’ha de girar full”.
Quan fem culpable a la víctima de la seva desgràcia perquè “s’ho ha buscat” perquè és més senzill anar a manifestacions i defensar víctimes amb les quals no hi ha cap vincle emocional directe, que posicionar-me a favor a la meva companya de feina a qui han acomiadat injustament.
Som hipòcrites perquè la societat ens obliga a adaptar-nos. Perquè, algunes vegades no ser hipòcrita vol dir ser un intransigent i no hi ha més remei que cedir.
Per a Maquiavel, la hipocresia no és un defecte, sinó una estratègia útil per governar i evitar conflictes. I, em fa molta ràbia, però potser és una mica així. Perquè de vegades no queda altre remei que fingir algunes virtuts per encaixar en el joc.
Potser si traslladem el pensament de Maquiavel a la política ens ho creiem més, però mirar-nos a nosaltres mateixos, el nostre entorn, la nostra feina, els nostres amics, ens fa més mandra.
Som hipòcrites per por de no ser acceptats, per por de quedar-nos sols, perquè necessitem el grup.
