Aquesta història comença fa molts i molts anys, en un període situat entre la prehistòria i les primeres comunitats organitzades d’éssers humans.
El nostre protagonista, anomenat Sr. X, camina amb una cabra penjada al coll, mentre rumia si algun veí del poblat on va li voldrà canviar aquella bestiola per unes verdures i alguna gallina. Li costa molt de traginar aquell pes, i no es treu del cap com s’ho farà per tornar cap a casa amb les verdures i la gallina. Després haurà de mirar de convèncer el ferrer perquè, donant-li mitja gallina, li arregli la roda del carretó, que porta un munt de temps trencada.
Ja està arribant a l’entrada del poblat veí quan troba una colla de quitxalla que juga i corre, mentre no paren de tirar-se pedres uns als altres. Una d’aquelles pedres cau davant seu sobre la pols del camí. Deixa anar un crit cap a aquella colla de babaus… i en aquell moment hi ha una cosa que li crida l’atenció.
Aquella pedra no és normal. Amb la llum del sol brilla d’una manera que no havia vist mai; procurant mantenir la bèstia ben agafada, s’ajup i la recull. Aquella resplendor el deixa bocabadat. Aleshores li ve al cap una idea.
Uns segles després tornem a trobar un dels descendents del Sr. X, ben situat en una de les cases de compra i venda de la Roma Imperial. El seu rebesavi havia tingut la brillant (mai millor dit) idea d’utilitzar aquella pedra com a estri d’intercanvi i així estalviar-se traginar bous i esquelles.
En aquells temps, els emperadors feien posar els seus rostres en petites peces, més o menys rodones, d’aquell metall fulgurant. El nostre honrat Sr. X fa generoses donacions d’aquelles peces a qui les necessita; tan sols cal que per cada deu que en deixa, n’hi tornin quinze.
Quasi dos mil anys més tard ens trobem amb un altre Sr. X, ara en un nou territori anomenat Estats Units. Allà la seva feina és reconeguda per tothom: té cura de comprar a petits propietaris de l’interior les seves terres àrides i estèrils. Encara que, evidentment, paga una misèria per aquells trossos de desert, aquella pobra gent li estarà sempre agraïda, ja que gràcies a ell poden tenir alguna d’aquelles petites i rodones peces brillants. Curiosament, poc després, en aquests terrenys erms, el Sr. X, instal·la un seguit de maquinària i en poc temps aconsegueix treure’n un producte negre i fastigós, però que segons sembla té molt de valor. Ves per on.
Utilitzant aquesta prodigiosa màquina del temps, que és la imaginació, anem ara cap al segle XXII. En aquest període el món està totalment trasbalsat per les circumstàncies produïdes durant tot el segle XXI. Primer, el 95% dels mortals es varen trobar que les seves peces brillants que tenien guardades en les caixes dels Srs. X, aparentment segures, havien desaparegut. Després, la implantació d’unes màquines anomenades Nuclears, que segons varen assegurar per activa i per passiva tots els Srs. X, eren l’única solució per la crisi de l’energia, havia portat a un escampament incontrolat de residus mortals arreu del planeta. Els Srs. X també varen dir que el fet que milions de persones es morissin de fam, o fossin massacrats amb bombes i tancs, obligats a convertir-se en refugiats i marxar de casa seva, no tenia solució.
Encara estaven dient això quan tota la gent del sud va començar a envair el nord. Primer a poc a poc, engabiats dins d’indignes camps de refugiats i tancats amb filferro d’espines. Però al final, cansats d’aquest tracte inhumà, avençaren sense contemplacions, primer per milers i després per centenars de milers. A tots els Srs. X tampoc els va semblar important que els cercles polars haguessin desaparegut i la naturalesa, cansada d’aguantar les agressions d’aquells petis animals de dues potes, enviés cada dos per tres avisos en forma de tsunamis o terratrèmols que varen acabar assolant tots els espais habitats.
Aquestes coses, per a tots els Srs. X del món, no tenien importància, ja que ells disposaven de bilions d’aquelles petites peces brillants, i amb allò a les mans tenien la solució de tots els problemes.
El final de la nostra història té lloc en una època futura que no ens atrevim a situar en el temps. Els dos únics habitats que resten a la Terra viuen, junt amb els seus, en barraques, a la vora d’una carretera buida que no porta enlloc. Encara que des de l’Apocalipsi estan un al costat de l’altre, no es parlen i es miren amb desconfiança.
Avui, però, un d’ells (evidentment descendent del Sr. X), observa com l’altre entra al corral on cloquegen les gallines passant pel mig d’un ufanós camp de verdures. Gira el cap i contempla la seva única cabra remugant les quatre herbes que creixen per allà. I aleshores li ve una idea al cap:
-Ei veí! Que us sembla si us canvio la meva cabra per unes quantes verdures i alguna gallina?
