La història següent s’explicava a Barcelona, deu fer cosa de cinquanta anys. Teòricament, és un fet verídic. Un psiquíatre, un cop que havia de sopar fora de casa amb la seva muller, com que tenien un nen petit va contractar el servei d’una noia jove perquè fes de cangur. La noia es va presentar a l’hora convinguda, li van donar les instruccions adequades, i, amb el nen ja allitat i adormit, se’n van anar tan tranquils. I la noia es va acomodar en una bona butaca i es va posar a llegir esperant que els senyors tornessin. Però al cap d’una estona va sonar el telèfon i la noia el va despenjar, pensant que seria algun amic o conegut de la família i que ja li explicaria la circumstància del cas. Però com a resposta al seu “Digui” no va sentir altra cosa que algú que feia una rialla bestial i que tot seguit penjava. Sense donar-hi importància, pensant només que vivim en un món de poca-soltes, la noia va tornar a la seva lectura. Al cap de poc el telèfon va sonar de nou, i a la cangur, novament, va despenjar: “Digui’m”. I des de l’altre cap del fil li van respondre amb la mateixa rialla bestial que la primera vegada, sense que les seves instàncies per obtenir alguna resposta raonable donessin cap resultat.
Això ja va inquietar una mica la noia, però va procurar assossegar-se. Fins que el fet es va repetir una tercera vegada: una ttrucada, una riallada bestial i algú que penja el telèfon. Aleshores la jove cangur, amb els nervis alterats fins al punt més alt, es va decidir a trucar a la policia. La van escoltar amb molta atenció i li van proposar que, si tornava a trucar aquell de la rialla bestial, procurés entretenir-lo. Ells ja tenien el seu telèfon entretingut i mirarien de localitzar qui feia les trucades, i si ho aconseguissin ja actuarien en conseqüència. Van penjar i, ja més tranquil·la, la noia va esperar a veure si es produïa una nova trucada, que, efectivament, va tenir lloc al cap de no gaire estona. Seguint les instruccions de la policia, la noia va aconseguir que el de la rialla bestial trigués una mica més a penjar però al capdevall ho va fer.
I la noia es va posar a esperar a veure qu+e passava. Al cap de no gaire van tornar a trucar, però aquest cop eren els de la policia. Amb una veu una mica alarmada li van dir que els confirmés si el domicili d’on trucava era realment el que ells li van dir. I quan ella els va dir que sí, que efectivament era aquell, el policia li va demanar que, sense torbar-se, agafés la criatura i que abandonés ràpidament aquell domicili. Resultava que allà hi havia dos telèfons diferents, i qui telefonava ho feia des d’una altra estança on hi havia l’altre telèfon, i devia ser un psicòpata perillós, que potser aquella tarda havia estat visitat pel doctor i havia reeixit a quedar-se a la casa. “Agafi la criatura i fugi corrents!“ la va cuitar el policia per telèfon. La noia va fer un xiscle, va penjar i va córrer cap al dormitori del nen, però ja el va trobar mort, victima d’aquell psicòpata de la rialla bestial. I aquí s’acaba la història, verídica o no, sense més detalls, tal com s’explicava a Barcelona fa cinquanta anys, potser una mica més.
Com a colofó, podria narrar una història que una vegada em va narrar el meu pare, que la considerava un fet real. Aquí no hi surt cap nen ni cap vailet que hi deixi la pell. El meu pare va néixer a Sant Vicenç de Castellet i hi va viure els primers anys de la seva vida. M’havia parlat algun cop que havia anat a buscar bolets a la serra de l’Obac, amb uns boletaires experts, i havien arribat fins a la Barata, i de la profunda sensació de solitud que havia tingut caminant per aquells verals. I era a la serra de l’Obac on situava aquest fet certament impressionant que em va explicar un vespre. Resulta que un caçador, anant pel mig del bosc es va trobar amb una serp descomunal que se li va atzinar al davant seu, al mig del camí. Al nostre paós les serps més llargues, les colobres, no solen fer més de quatre o cinc pams, però en alguns casos es veu que poden arribar a fer set o vuit pams. Devia ser un animal d’aqueszes dimensions. El caçador, malgrat l’ensurt, encara va tenir esma d’engaltar l’arma, disparar i matar la serp. Però la impressió que va rebre va ser tan forta, el sotrac interior tan contundent, que va quedar com mig idiotitzat i no va ser capaç de fer mai més res de bo. I va pssar els anys que li quedaven de vida com si fos un simple vegetal. La història és absolutament creble.
Personalment, quan recordo haver passat més por, va ser durant la guerra a barcelona, quan ens venien a bombardejar des del mar i des de l’aire.
