Ho hem aconseguit. Malgrat tots els rebentaires, totes les mentides i totes les Cassandres apocalíptiques d’ençà i d’enllà de l’Ebre. Els resultats són clars. Potser no tan òptims com alguns optimistes havíem esperat (la meva travessa de 80 escons n’era una prova) Però són suficients com per fer el pas endavant en l’etapa que serà la més difícil de totes
Sí, ens en hem sortit. Però només hem assegurat la nostra nova base d’arrancada. Perquè la feina grossa comença ara. I, més que mai i sense defallir, haurem de fer pinya tots al voltant del nostre Govern i del nostre Parlament, i donar-los-hi suport molt fermament contra tots els intents d’una despitada casta política espanyola per desautoritzar tant les dues institucions com la voluntat de la majoria dels catalans. Ara serà el moment de traduir en mesures pràctiques tota la feina preparatòria que han fet tants patriotes en els darrers tres anys, Ara serà el moment d’obeir només les disposicions que vinguin dels representants que hem elegit i d’ignorar les que ens vulguin seguir imposant els que fins ara actuaven com amos i senyors de la nostra terra. Ara serà el moment de demostrar al món que som un dels pocs pobles que rebutgen la violéncia per aconseguir la seva llibertat, i per això mateix triomfen i deixen els seus contraris sense arguments racionals per fer-hi front. Ara, però, serà també el moment que els diputats electes hauran de demostrar que estan a l’altura de la seva comesa. I aquí desitjo molt que els de la CUP no es deixin embriagar per l’indubtable èxit aconseguit i que sàpiguen comprendre que aquest èxit ha posat una gran responsabilitat al damunt de les seves espatlles: el de no malversar l’èxit independentista amb exigències que puguin costar-nos la benvolença de més d’un país europeu. Cal que la cua no vulgui remenar el gos. No parlo ja de la negativa a donar la presidéncia a Artur Mas, una posició que el President, com a mínim amb la tasca que ha fet des de fa un parell d’anys, no es mereix de cap manera. Però com deia al Punt-Avui en Xevi Xirgo el dilluns: “segur que acabaran entenent-se, ni jo sé com ni ho deuen saber ells encara, però s’entendran”. Només puc dir: amén.
Ara, però, després només d’un parell de dies i encara amb l’exultant satisfacció de veure que el poble no ha fet figa, és massa aviat per escriure aquí res amb el cap prou fred, ni que pugui aportar res de nou a la munió de comentaris que ja hauran sortit a tot arreu. Espero que la setmana que vé, amb una mica més de perspectiva, puguem començar a veure com es desenvolupa la nova situació i a comprendre més clarament que no somniem.
I acabo l’article, cantant a casa a ple pulmó, el tradicional “Fum, fum, fum” amb la nova lletra que us brindo:
El vint-i-set de setembre, ai, que els fum! (bis)
Hem votat els catalans / malgrat Icetas i Durans.
Hem votat amb molta manya / que ja estàvem tips d’Espanya!
I això els fum!
A Madrid fan cares llargues, ai, que els fum! (bis)
i la culpa és d’aquests nois / dels Werts, Margallos i Rajoys
que amb la seva mala traça/ ja fa temps que l’erren massa.
I això els fum!
Qui ha dit més grans mentides? Ai, que els fum (bis)
Són els bojos de Madrid /els de cervell escarransit.
Però tot ha estat debades /i no’ns les hem empassades!
I això els fum!
Amics lectors: no es deixin enganyar pel to mesurat de l’article ni per la brometa del versots. Malgrat ser conscient de les dificultats que encara tenim per davant, i que no seran poques, estic content i emocionat, i em sento com si m’haguessin tret trenta anys del damunt.
P.D.Ara bé la nova que la imputació es fa efectiva i en Mas és citat pel 15 d’octubre. Un altre tret que els sortirà per la culata. Però d’això en parlarem la setmana vinent…
