No podem negar que l’Evangeli d’avui toca un tema seriós i al mateix temps interessant: “Són pocs els qui se salven?”. El fragment de Lluc que hem llegit agrupa en un mateix bloc un conjunt de sentències de Jesús. Són les mateixes que en l’evangeli de Mateu trobem distribuïdes en contextos diferents però referides sempre al tema de la salvació. Sembla, per tant, que Jesús no les va pronunciar totes en el mateix moment.
Recordem que Jesús parla d’uns interlocutors que truquen a la porta del cel dient: “Senyor, obriu-nos!”. ¿A qui es referia Jesús? ¿A tots els homes? ¿Només als jueus? I quan el Senyor els hi contesta ”No sé d’on sou”, ells responen: “Menjàvem i bevíem amb vos i ensenyàveu pels nostres carrers”. Sembla, doncs, que Jesús s’està referint a jueus que han estat testimonis de la seva missió però que no han cregut. Així s’entén millor l’al·lusió que es fa en el text a Abraham, Isaac i Jacob.
De fet, a la pregunta que li fan els jueus Jesús respon: “Correu, mireu d’entrar per la porta estreta”. És a dir, el que vol remarcar Jesús amb aquesta resposta és que la salvació suposa esforç. Un esforç que és coherent amb el compliment de les exigències radicals del Sermó de la Muntanya, especialment en el compliment radical del precepte suprem de l’amor. Un esforç que és coherent amb els sacrificis que comporta una vida de seguiment de Jesús.
En contra l’opinió de bastants dels primers cristians que procedien del judaisme, i que es pensaven que Jesús havia vingut només a salvar al poble jueu, sortí immediatament l’apòstol Pau ensenyant que tots, fins i tot els no jueus, es podien salvar: calia només que creguessin i rebessin el Baptisme, com Jesús mateix havia anunciat.
El CV II en el document Gaudium et Spes, quan parla de la salvació diu textualment: “Això no sols és vàlid per a tots els cristians, sinó també per a tots els homes de bona voluntat, en el cor dels quals la gràcia actua d’una manera invisible. Crist va morir per tots, i la vocació última de l’home és efectivament una de sola, és a dir, la divina. Hem de sostenir, doncs, que l’Esperit Sant ofereix a tothom la possibilitat d’associar-se a aquest misteri pasqual de la manera que Déu sap”.
I en el document Lumen Gentium, el mateix Concili diu: “I Déu tampoc no és lluny d’aquells que enmig d’ombres i imatges cerquen el Déu desconegut, perquè a tots dóna vida…i com a salvador vol que tots els homes se salvin. Perquè els qui desconeixen sense culpa l’evangeli de Crist i la seva Església, però busquen Déu amb sinceritat de cor i s’esforcen sota l’influx de la gràcia a complir amb obres la seva voluntat, poden aconseguir la salvació eterna”.
¿Perquè, doncs, Jesús no ha volgut dir-nos si se’n salven molts o se’ns salven pocs, i s’ha limitat a dir-nos que la salvació és una empresa seriosa que demana el nostre esforç? En el tema de la salvació hi ha dues veritats fonamentals. La primera és que Déu vol que tots els homes se salvin. I ho vol amb tota la serietat i eficàcia d’un Déu i Pare nostre que vol respectar la nostra llibertat. La segona veritat és que, encara que el que ens salva és la Gràcia de Déu, cal fer un esforç de part nostra. ¿Perquè? Perquè l’amor, l’amor a Déu i l’amor al proïsme – no oblidem que aquest és el manament més important – no és pas una tasca fàcil ni superficial.
L’amor és una tasca molt seriosa, perquè suposa un triomf sobre l’egoisme que tenim tan arrelat en nosaltres. Solament amb aquest triomf s’arriba a una certa maduresa humana. Els qui en aquesta vida rebutgen l’amor seriós i només practiquen un amor superficial, un amor “egoista”, no estan madurs en l’amor i, en conseqüència, tampoc estan madurs per a la vida de la glòria.
Potser des d’aquest plantejament de l’amor, s’entén millor l’expressió de Jesús de que per conquerir el Regne del Cel, ens hem d’esforçar a passar per la porta estreta.
