Igual que el passat diumenge, hem començat llegint un fragment del profeta Amós que, amb un estil dur, clar i directe denúncia els mals de la societat en que viu. El regne de David, després de la mort del seu fill Salomon, es va dividir en dos regnes: el regne de Judà, al sud, que tenia per capital Jerusalem, i el regne d’Israel, al nord, constituït fonamentalment per la regió de Samaria.
És en aquest regne, en temps del rei Jeroboam II, on el profeta Amós va ser cridat per Déu per actuar de revulsiu contra la vida corrompuda i llicenciosa de la cort de Samaria que, sense preocupar-se de la penúria que patien altres tribus del mateix regne, pretenia camuflar la seva immoralitat i injustícia mitjançant un culte esplendorós en els seus temples, quan de fet el culte a Déu únicament té valor si és l’expressió d’una actitud interior de fe i d’obediència a la seva Paraula.
L’estil d’Amós, a qui s’anomena el profeta de la justícia social, no és tan polit i treballat com el que, 800 anys després, farà servir l’evangelista Lluc per transcriure la paràbola del ric i del pobre Llàtzer. Una paràbola que ens narra un fet ben trist: el cas d’un home ric que s’havia deixat deshumanitzar per les riqueses. Una paràbola que quan Jesús, bon coneixedor de les Escriptures, la va proposar és molt probable que tingués present les paraules del profeta Amós que hem escoltat abans.
En el nostre món, un món globalitzat, el veritable humanisme ve determinat per la capacitat de viure la cultura de la solidaritat. El veritable humanista no és simplement aquella persona de gran cultura, de grans coneixements i admirador del món de les arts, sinó aquell que està obert a tot home i a tota dona, aquell que sap veure com a germà seu el qui jeu al seu costat o el qui troba en el camí de la vida. El veritable humanista és el que respecta i defensa els drets de l’ésser humà, de tot ésser humà, perquè sap que és imatge de Déu i, per aquest sol fet, passa per davant de tots els altres éssers.
L’home ric de la paràbola, no només era insensible a la desgràcia del seu germà, és que ni se’n adonava que existís. Hi ha un detall a la paràbola que val la pena senyalar. Així com a la nostra cultura el gos representa un animal noble i amic de l’home, a la cultura del món de Jesús el gos era més aviat un animal poc ensinistrat i cruel. Doncs bé, se’ns diu que fins i tot venien el gossos a llepar les úlceres del pobre, és una manera de dir que els gossos tenien uns sentiments més nobles que aquell ric deshumanitzat.
La realitat és que la lluita per acaparar riqueses, pot deshumanitzar les persones i fer-les insensibles a les necessitats dels altres; o fer-les sensibles únicament als interessos de la seva nació, de la seva raça, de la seva condició social o als interessos dels grups de pressió que controlen l’economia del nostre món i que són una de les principals causes de que no hi hagi pau.
Diu la paràbola que una vegada el ric va arribar al país dels morts, estant ell en un lloc de turments, i veient de lluny Abraham amb Llàtzer feliç a la seva falda, va demanar que enviés a Llàtzer a casa seva a avisar al seus germans perquè canviessin de vida. Es pensava que la seva situació era deguda a la ignorància que des del nostre món tenim de les coses del més enllà. La seva situació tampoc era deguda al sol fet de ser ric, sinó al fet de que, al haver-se tancat en si mateix, la seva vida havia acabat en fracàs per no haver administrat bé els béns que Déu havia posat a les seves mans.
Diu la paràbola que, a la seva petició, Abraham contestà: “Si no fan cas de Moisès ni dels Profetes, ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”. I això és precisament el que succeí en la persona de Jesús: malgrat que Ell anuncià al seu poble la Bona Notícia, malgrat que morí per tots i ressuscità per tots, tanmateix hi hagué gent del seu poble que no es va deixar convèncer. Fa poc més de dos mil anys, Jesucrist en va ser el protagonista real, però aquesta història es continua repetint, una història que Jesús va predir valent-se de la paràbola que hem llegit i hem meditat. Nosaltres, ¿ens deixarem convèncer pels ensenyaments i, sobretot, per l’exemple de la vida, mort i resurrecció de Jesús? Aquesta és la pregunta que cada u ha de contestar en el seu interior.
