Recupero aquest article, publicat el 22 de setembre i desaparegut a causa del recent atac que ha sofert El Matí.

La lentitud i la memòria

Enterrament del pare d’un amic. El culte als morts i a la memòria. A banda, naturalment, dels familiars més directes, de fa temps que la manera que tenim d’acomiadar-nos dels difunts és d’una mesquinesa i d’unes presses molt mal dissimulades. Les converses al tanatori i les converses al final de les cerimònies, tant és que aquestes siguin laiques com que siguin religioses, s’han convertit en actes socials, meres trobades d’amics i coneguts i saludats. Cap recolliment. I presses, moltes presses. Recordo encara el temps que convivíem amb els morts. Ara, quan algú traspassa, es dóna ja per fet que aquesta persona ha desaparegut per sempre. Accelerada pèrdua de la memòria en la nostra cultura. I esmento i cito, un cop més, el dietari de Vila-Matas. La nostra és una cultura que va néixer en gran part amb el culte dels morts, amb la veneració religiosa dels avantpassats, amb les piràmides i el túmuls que construïren els homes prehistòrics. Els cementiris. La memòria dels avantpassats. Mantenir certa relació amb els qui ens han precedit. Ara s’ha instal·lat una mena d’incapacitat per al dolor, per al dol, per a la memòria. Recordar els morts, a més, ens distingeix dels animals. Es pot dir que hem caigut en aquesta infàmia: la infàmia de l’oblit dels noms esborrats, la maleïda estela dels noms suprimits. El Temps no sap que el temps passa. Potser perquè qui passa som nosaltres i no Ell. I després, al final, al final inevitable, els uns oblidem els altres. Esforços per aferrar-me a la lentitud i a la memòria.