Les lectures de la litúrgia d’avui ens suggereixen immediatament el tema de la gratitud, però ens inviten a alguna cosa més que a una pura actitud d’agraïment obligat. Si Déu realitza el miracle de curar Naamàn, un estranger, i després l’evangeli ens mostra a un samarità que torna enrera per alabar en veu alta al Déu d’Israel, tal volta ens trobem davant l’advertiment de que els que ens considerem creients no ens hem de considerar amb més drets que els que no ho són.
Jesús està decebut perquè, dels deu leprosos curats, l’únic que es mostra agraït és un que no és jueu. Sembla com si els altres, pel sol fet de ser membres del poble escollit, ja tenen el dret de ser curats i per això no s’obren al do de Déu que Jesús els hi ofereix. Podem pensar que a Jesús, com a jueu que era li doldria que els desagraïts fossin precisament els jueus. Jesús, ens vol fer notar el perill que tenen de caure en l’orgull i en la ingratitud els qui es consideren salvats només pels mèrits de la seva pròpia naixença.
No es tracte només de donar gràcies per un favor. Jesús ens demana una actitud més profunda. Un creient no s’ha de situar davant Déu reclamant uns drets, sinó amb humilitat i gratitud, conscient dels detalls d’amor que Déu té contínuament amb nosaltres. Hem de tenir, amb Déu el nostre Pare, els detalls propis d’una relació personal. Sapiguem-li agrair totes les coses, grans i petites. Les coses grans, com són el fet d’haver-nos creat, d’haver-nos destinat a una felicitat eterna, haver-se fet home com nosaltres, haver patit, mort i ressuscitat per nosaltres. També per haver-nos donat el do de la fe i els mitjans de salvació que disposem dins l’Església: la Paraula de Déu, l’aliment de l’Eucaristia, l’exemple i l’ajuda dels sants. Tot això són favors grans.
Però també hem de ser capaços de descobrir com a regals de Déu la salut, les qualitats que tenim, la companyia de les persones, les bones estones amb la família i els amics, els béns d’aquest món, els bons moments passats contemplant la naturalesa o fruint de l’esport o de les belles arts. Si no som capaços de fer-ho, ens assemblarem molt a aquells leprosos que tenien molt a punt l’oració per demanar i, en canvi, després no se’ls hi va ocórrer donar-ne gràcies.
Si procurem viure la fe cristiana en tots els moments de la nostra vida, de tal manera que aquesta fe es reflecteixi i es manifesti en la nostra actitud, en el nostre capteniment……… en els mil detalls de la vida de cada dia, serà una manera de fer evident el nostra agraïment a Déu. Però això demana posar-nos en mans de Déu, suposa fer pregària cada dia, suposa dedicar al Senyor alguns moments del dia. I no cal dir que per ser agraïts a Déu hem de començar sent agraïts amb els nostres germans que són imatges de Déu.
Vivim en una època en la que regna un gran relativisme religiós i, en nom d’una tolerància mal entesa, és fàcil pensar que el nostre Déu no és tan únic. Per això Pau ens recorda que Jesucrist, mort i ressuscitat per nosaltres, és l’únic mitjancer entre Déu els homes. Ser cristià no significa, només, viure meticulosament tot un sistema de lleis i de preceptes. Això és el que feien els fariseus en temps de Jesús. Ser cristians vol dir que fem de Jesús el centre de la nostra vida: vol dir que estem enamorats d’Ell i del seu Evangeli, i que estem disposats a seguir-lo fins a donar, si cal, la vida pels altres, però sempre moguts per amor a Crist.
D’aquesta manera, quan més la nostra vida, la nostra doctrina, les nostres normes morals estiguin en línia amb els ensenyaments de Jesús i estiguin amarades d’amor a la seva persona, més autènticament viurem com a cristians. El plantejament de la nostra vida com una vida que està en la línia dels ensenyaments de Jesús, suposa nodrir-nos d’Ell i participar de la seva vida, i això ens fa comprendre millor la importància i el sentit de l’Eucaristia, en la que rebem el Pa de Vida que ens dóna la mateixa vida de Jesús i ens va configurant en Ell.
Que l’eix de la nostra vida cristiana sigui, doncs, el coneixement per la fe, l’enamorament i el seguiment de Jesús, el Déu fet home, tal com se’ns revela a l’Evangeli. Una persona que és Déu i Senyor de tot, però també profundament humà, sensible a l’amistat, a l’agraïment i a la comprensió de les febleses humanes. Que Ell ens ho faci entendre i viure cada dia una mica més.
