A mi que no m’hi comptin entre els 400 milions de castellanoparlants. El castellà no és la meva llengua i no ho ha estat mai. Que la pugui parlar i que l’entengui no vol dir que la consideri meva. El castellà, a Catalunya, és una llengua imposada. També fou una imposició d’Espanya que de petits ens fos negat l’aprenentatge no només de la llengua sinó també de la nostra història i de la nostra cultura. Són coses, aquestes, que no s’obliden. I mai, per tant, no m’he sentit inclòs en una Constitució com l’espanyola. Els motius són massa obvis com per estendre-m’hi ara més del compte. Per més que avui Espanya celebri el que celebra. La Hispanitat: espoli i extorsió. I la cabra de la Legió. I és veritat, a més, que “Lletra de batalla per Tirant lo Blanc”, del Nobel peruà Vargas Llosa, ajudà en el seu moment a difondre la importància d’aquesta novel·la fonamental. I que Martorell és l’iniciador d’unes tècniques narratives que després ens han semblat com de tota la vida. Els salts temporals, els flash-back, la complexitat psicològica dels personatges, el tractament de la realitat des de tots els seus nivells: retòric, objectiu, subjectiu i simbòlic. La riquesa dels personatges femenins. La murrieria i la ironia de molts dels episodis de l’obra. D’acord. Fou, i és, una gran cosa aquesta “Lletra de batalla”. El que passa és que alguns han fet servir tal argument com si el coneixement del Tirant fos un deute que tenim amb Vargas. I no. No n’hi tenim cap, de deute, amb aquest senyor. Els qui hem llegit els seus llibres ja hem reconegut la seva vàlua i el seu mèrit. Però, com a catalans, no n’hi tenim cap, de deute. Només faltaria. La nostra gran literatura medieval, el seu coneixement i la seva difusió, els devem, malgrat que a alguns no els acabi d’agradar, principalment a Martí de Riquer. I després, també, a alguns dels seus deixebles, com ara Lola Badia i Anton M. Espadaler. Que no ens vinguin ara, des de La Vanguardia, a demanar cortesies i genuflexions a persones equivocades, persones que es diuen i es fan passar per no nacionalistes, però no els toquis ni la seva nació ni la seva llengua. Déu te’n guard!