El text de l’evangeli d’avui és un fragment del que s’anomena el “sermó escatològic”, és a dir, el sermó sobre la fi del món. En els temps de Jesús hi havia un gènere literari força corrent, anomenat el gènere apocalíptic. Es tracta d’un estil més aviat tremendista, amb una imaginativa molt rica i ple de descripcions fantàstiques. És un gènere que ja es trobava en l’AT, el text del profeta Malquies que hem llegit a la primera lectura n’és una mostra. El trobem molt en els textos del profeta Daniel del segle II abans de Crist i també el trobem en el NT en el llibre de l’Apocalipsi escrit cap a finals del s. I.
No ens ha d’estranyar, doncs, que Jesús, un home del seu temps, faci servir aquest estil. Però com que el text de Lluc barreja l’anunci de la destrucció de Jerusalem, que tingué lloc l’any 70, amb la descripció enigmàtica de la fi dels temps, no és fàcil distingir una cosa de l’altre.
Quan Jesús diu: “Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra”, es refereix al Temple i ho diu a rel d’un comentari que se li ha fet de la magnificència d’aquella obra. Al igual que els deixebles, també nosaltres podem sentir un legítim orgull de les creacions de l’home: des de les obres d’art fins els últims avenços tecnològics i científics. Aquesta és una admiració ben legítima. Al cap i a la fi l’home és una criatura de Déu, i cada descobriment que fa l’home és una nova confirmació de la grandesa de la Creació i del seu Creador.
Tanmateix, aquesta admiració autocomplaent que, com a persones, podem sentir per les nostres obres hauria d’estar atenuada i col·locada en el seu lloc just per les paraules profètiques de Jesús: “No quedarà pedra sobre pedra”. Hem d’admirar la grandesa de l’univers creat començant per nosaltres mateixos, però no hem de perdre mai de vista dues coses: la primera, que nosaltres som uns éssers limitats que portem dins nostre quelcom que ens supera infinitament i que fent ús dels nostres coneixements mai ens és lícit actuar contra el pla que Déu té pel nostre món. Però, desgraciadament, davant de determinats fets i determinades maneres de procedir dels homes i dones del nostre món, en lloc d’admiració, potser haurien de sentir vergonya i por.
La segona, és que mai hem de perdre consciència de la nostra precarietat i de que totes les coses d’aquest món són fugisseres. Per tant, no hem de treballar únicament per construir edificis i empreses temporals, sinó també per guanyar-nos la riquesa que no és d’aquest món: és a dir, la vida eterna.
Les paraules de Jesús, però, no són pas per infondre’ns por, sinó una serena esperança. L’evangeli mai no és per deprimir-nos, sinó per enlairar-nos. Jesús ens diu que els seus seguidors tindran persecucions, però que aquestes els hi brindaran l’oportunitat de donar testimoni de Jesús, i que Ell ens comunicarà la llum i la força necessàries si arriba el moment. Els seguidors de Crist hem de donar sempre testimoni de la nostra fe i no hem de deixar mai de lluitar contra el mal. I això, ja sabem que comporta dificultats.
Les amenaces de l’home venen sempre del seu egoisme. L’egoisme ens porta a la insolidaritat i a l’acaparament de béns materials. L’egoisme ens porta a la supèrbia i a l’absolutisme en l’exercici del poder. I, finalment, l’egoisme ens porta a buscar el plaer individual, contrari a l’amor veritable que suposa sempre buscar el bé dels altres. Per tant si eduquem en la solidaritat i en l’amor generós, que no té res a veure amb l’amor fàcil, no hem de témer les amenaces de l’home
Però, per damunt de tot, sapiguem veure en les paraules de Jesús un veritable missatge de salvació: “….no es perdrà ni un dels vostres cabells. Sofrint amb constància – és a dir, lluitant – us guanyareu per sempre la vostra vida”.
