Les tres lectures d’aquest últim diumenge d’Advent es podrien resumir així: el nen que va néixer a Betlem és el Messies, el Salvador que ja havia estat anunciat al llarg de l’AT. A la primera lectura el profeta Isaïes anuncia que aquest Salvador naixerà d’una mare verge i que li posarà per nom Emmanuel, que vol dir Déu en nosaltres. A la segona lectura, Sant Pau escriu als cristians de Roma que el Messies Salvador promès en les Sagrades Escriptures, és Jesucrist, nascut de la família de David. I en l’evangeli, Sant Mateu, subratlla que Josep, descendent de David, és l’home escollit per Déu per a introduir al Messies en el llinatge de David. D’aquesta manera, Josep entre en el pla de salvació de Déu com a pare legal d’aquell que va ser concebut de la Verge Maria per obra de l’Esperit Sant.
Ens diu el text de Mateu, que “Maria estava promesa amb Josep”. Era una costum jueva que els promesos, abans de portar una vida de casats es diguessin ja esposos i tinguessin un compromís molt estricte, tan estricte que si no era mitjançant el que s’anomenava un “repudi legal” els promesos no quedaven deslliurats del seu compromís.
No tenim motius per pensar que Maria no hagués informat a Josep de l’anunci de l’àngel, per tant, podem suposar que ell estava al corrent dels esdeveniments. Però, molt probablement, el gran dubte de Josep no era pas la innocència de Maria, sinó el paper que ell, personalment, havia de tenir en tot allò.
Una intervenció sobrenatural li clarifica la seva funció: Josep tindrà que donar nom al nen, és a dir, serà el seu pare legal. Una vegada assabentat del seu paper en aquell matrimoni, acaba per a Josep un turment moral que, fins llavors, havia suportat amb una prudència exquisida. L’anunci de l’àngel a Josep és un resum del NT: Jesús salvarà dels pecats al seu poble.
El fet és que ens trobem davant d’un misteri que ens supera totalment: el de l’Encarnació i naixement de Jesús, a través de la concepció virginal de Maria. Per molt que es vulgui dubtar del fet o bé recórrer a la fàcil explicació de dir que això és una faula, cal reconèixer que les dues vegades que els evangelistes (concretament Mateu i Lluc) parlen de la infància de Jesús, surt inevitablement el tema de la concepció virginal de Maria, és a dir, el seu embaràs sense cooperació de baró. I, en aquest punt, la tradició cristiana és clara i constant ja des dels primers segles.
És important afegir que aquesta concepció virginal, que va contra les lleis humanes, i que va suposar una intervenció singular i creadora de Déu, va ser possible, però, pel lliurament total i la disponibilitat sense reserves de Maria i això ens ensenya que Déu sempre demana la col·laboració humana.
¿Per què el Fill de Déu ha volgut néixer d’una Mare Verge? No podem, ni tan sols, internar racionalitzar l’explicació d’un misteri inabastable per a nosaltres, però podríem apuntar alguna idea: la concepció virginal de Maria manifesta d’una manera clara la iniciativa absoluta de Déu en el misteri de l’Encarnació. Jesús, concebut sense cap acció de baró, tan sols té un pare: Déu. Podríem dir també, que Maria és verge perquè ella havia de concebre, no per la naturalesa, sinó per la fe, i la seva virginitat era el signe de la seva fe.
Maria és per a tots nosaltres el gran exemple de fe, ella és la gran creient que es lliurà plenament a la voluntat de Déu i ningú com ella ens pot ajudar a preparar-nos per a la vinguda del Salvador. Demanem-li que no ens falti mai la fe, perquè la nostra actitud i el nostre comportament envers els germans no serà el mateix si ens limitem a considerar a Jesús com a un gran personatge de la història, o si creiem que ens pot ressuscitar de la mateixa manera que Déu Pare el va ressuscitar a Ell per la força de l’Esperit Sant. Aquesta és, en el fons, la gran diferència que hi ha entre la història i la història de la salvació. Creure en el gran signe de la resurrecció de Crist, és el què dóna sentit a la nostra vida perquè sabem que realment Déu–és–amb-nosaltres.
