Acabem de llegir un fragment de l’evangeli de Mateu d’una gran bellesa literària, però que sovint ha estat mal interpretat. Aquest evangeli, de cap manera ens invita a la inoperància o a evadir les nostres responsabilitats. De cap manera ens està predicant una confiança passiva en la providència de Déu. Molt al contrari, doncs tots tenim el deure de fer rendir al màxim els dons i els talents que Déu ens ha donat.
Per entendre correctament aquest evangeli d’avui les paraules clau són: “no us neguitegeu”. Jesús ens les repeteix quatre vegades. No es tracte, doncs, de despreocupar-se de tot i de no tenir una prudent previsió de cara al futur. Viure és sinònim de treball, de lluita i d’esforç. És clar que cal preveure el demà! Una cosa és preocupar-se per la nostra família, els nostres fills, els nostres nets, per nosaltres mateixos, però amb serenitat i fent-ho amb una actitud de confiança en Déu com, per exemple, la que va tenir Abram quan va sortir del seu país per marxar cap el desconegut, i una altre cosa molt diferent és angoixar-se com si només poguéssim comptar amb les nostres pròpies forces. I això és el que li pot passar a l’ésser humà quan es deixa dominar pel pecat d’Origen que és l’orgull i l’ambició.
A vegades els cristians podem tenir dubtes de que realment el nostre Déu és un Déu proper i un Déu que ens estima. Aquesta temptació la podem tenir especialment en temps de foscor en que se’ns acumulen les desgràcies personals i comunitàries. Això és justament el que li passava al poble d’Israel quan patia l’exili a Babilònia en temps del profeta Isaïes: Pensaven que Déu els havia abandonat i ja no es recordava d’ells. D’aquesta situació l’home modern n’ha tret una altre versió, la versió atea o agnòstica quan diu que en la nostra vida no hi ha lloc per a Déu, bé sigui perquè pensa que no existeix, bé sigui perquè diu que no en pot saber res.
Però això no era ni és així. Per boca del profeta Isaïes Déu diu al poble d’Israel i també ho diu a l’home dels nostres dies el que hem escoltat a la primera lectura: “Ni que alguna mare s’oblidés del fill de les seves entranyes jo no m’oblidaria mai de tu”. I en el Salm hem expressat la nostra confiança en Déu quan dèiem: “Només en Déu reposa la meva ànima, d’ell em ve la salvació”. Déu és la roca que ens salva. El creient que ha fet l’experiència de Déu en la seva vida sap que això és realment així.
La nostra vida és feta de moments presents. És en el moment present, en cada instant, on ens juguem la vida. No deixem que se’ns escapi! Fem cas del que ens ha dit Jesús: “Busqueu per damunt de tot el Regne de Déu” és a dir, procurem estimar i fer el bé. A vegades podem tenir la temptació de voler dominar el futur oblidant-nos que la nostra vida està sempre en mans de Déu, i llavors es quan intentem posar la nostra seguretat en mans d’uns déus falsos que són incompatibles amb el nostre Déu que ens ha creat i que ens estima. No hem de caure en aquesta temptació, però tampoc hem de viure amb un optimisme ingenu i poc realista que no tingui en compte les dificultats de la vida.
Jesús no ens promet pas una vida sense dificultats. Ell mateix va passar dificultats, les van passar els seus deixebles i les van passar els primers cristians. Tots tenim les nostres dificultats, també els que no tenen fe passen per dificultats. Les dificultats són inherents a la condició humana, no les podem evitar. I tenir confiança en Déu significa no enfonsar-se davant les dificultats del dia a dia perquè sabem que Déu no ens deixarà de la ma i que estarà al nostre costat. Però això no vol dir pas que puguem defugir les nostres responsabilitats ni la nostra feina sinó que ens obliga a actuar amb molta més responsabilitat per ajudar a fer present aquest Regne de Déu als nostres germans que són totes les persones que ens envolten.
