Per a comprendre millor l’escena evangèlica que acabem de llegir, vindrà bé tenir present que, en temps de Jesús cada jueu havia de pagar el seu tribut a l’emperador romà i això, implícitament, venia a ser un reconeixement del domini dels romans a Palestina, situació inacceptable pel poble jueu. Alguns fariseus, fent una lectura literalista dels llibres de l’AT, consideraven que el pagament del tribut era una idolatria perquè Yahvé, el seu Déu, era l’únic sobirà del poble escollit. En canvi, als partidaris del rei Herodes, ja els hi anava bé aquesta situació i no s’oposaven pas a que es pagués el tribut al Cèsar. Hi havia, per tant divisió entre els jueus pel que fa a aquest tema.
Jesús no fuig de la trampa que li paren conjuntament uns i altres: aprofita per distingir clarament els dos nivells d’autoritat i denuncia qualsevol barreja, ja sigui per divinització de l’emperador, ja sigui per ingerència del domini religiós en l’àmbit polític. El poder del Cèsar arriba exactament fins on arriben les monedes amb la seva cara, mentre que el poder de Déu arriba fins on arriba la seva imatge, una imatge que és, justament, la criatura humana que Ell mateix ha modelat. Vol dir això que els éssers humans pertanyem plenament a Déu, i qualsevol dimensió de la nostra vida, qualsevol, s’ha de referir, en última instància, sempre a Déu.
“Retorneu al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu”. La resposta que dóna Jesús els desconcerta i els molesta perquè posa de manifest davant tothom la seva hipocresia: doncs des del moment que fan servir les monedes del Cèsar, estan acceptant aquella situació perquè, en certa manera, se’n beneficien. I aquesta actitud, en un altre ordre de coses, ha de ser un toc d’atenció per a nosaltres. Sovint ens queixem de la nostra societat, del materialisme imperant, de la insolidaritat, de la pèrdua dels valors cristians, de la qualitat de certs programes de televisió, de la corrupció, de les injustícies….I potser ens hauríem de preguntar si hi tenim alguna responsabilitat en el manteniment d’aquest estat de coses. Per una banda les critiquem, però per l’altre, contribuïm a mantenir-les si vivim i actuem com fa tothom, ja sigui perquè no volem problemes o perquè en el fons ja ens va bé.
Tenim una tasca a fer: cal treballar per transformar el món. La fe no ens eximeix d’aquesta feina, però sempre hem de treballar en la direcció del projecte de Déu. Déu és el Senyor de la història que actua a través dels esdeveniments i de les persones. Si un estat pagà o ateu, s’esforça per promoure el bé comú, està executant la voluntat de Déu. Un exemple ens l’ha presentat la primera lectura en la persona de Cir el Gran, rei dels perses, que – segons diu l’Escriptura – “no coneixia Déu” però Déu el porta de la ma i el fa el seu instrument per alliberar al poble escollit. I és que també fora de l’Església la força de l’Esperit actua en el cor dels homes i dones de bona voluntat.
És inevitable que els cristians tinguem opcions polítiques diferents, però és molt trist que, al analitzar la història, s’hi trobim motivacions polítiques darrera de molts esdeveniments religiosos greus. Contínuament vivim petits o grans conflictes de relació entre fe i política, i és que, l’Evangeli, el que ens dóna és una norma de vida, unes línies de fons que cal que ens prenguem molt seriosament, no ens diu quin sistema polític és el millor, ni si la societat de consum, en si mateixa, és bona o és dolenta; com tampoc ens diu a partir de quin dia l’embrió és un ésser humà.
L’Evangeli només diu: “estimeu-vos els uns al altres”, “no podeu servir a Déu i al diner”, “no mataràs”, i en aquestes situacions la consciència de cadascú serà, en darrer terme, la que decidirà en cada moment com cal aplicar la veritat perenne de l’Evangeli a les circumstàncies concretes de la vida. Hem de tenir molt de compte, però, de no fer de la consciència un absolut que ofegui la caritat fraterna, ens porti a menysprear al germà i ens faci actuar contra el pla de Déu. Tota opció temporal, com més greu sigui, més pregària, més consell, més dosi d’humilitat demanarà.
La llibertat és la gran riquesa i la gran responsabilitat dels fills de Déu. Demanem en aquesta eucaristia que el Senyor ens ajudi a fer bon ús d’aquesta llibertat i que sapiguem sempre posar-la al servei del Regne de Déu i dels nostres germans.
