Les tres lectures d’avui tenen un denominador comú: l’Amor de Déu a l’ésser humà. En el fragment del llibre de les cròniques que hem llegit el cronista es limita a fer un judici teològic de la història del Regne de Judà: el poble ha caigut en la idolatria i la justícia social brilla per la seva absència. Ha estat infidel a l’Aliança que Déu havia fet amb ell, però a aquesta infidelitat Déu hi oposa la delicadesa d’un amor fidel. El Senyor, diu l’Escriptura, “li dolia perdre el seu poble”, i com que se l’estimava els hi envià profetes que una i altra vegada els criden a la conversió. Però tot és en va, doncs la salvació que Déu ofereix demana sempre una acollida dòcil i exigeix la col·laboració activa de la persona humana.
El cronista, d’acord amb la línia de pensament d’aquell temps, considera la destrucció de Jerusalem i l’exili com un càstig de Déu a la infidelitat del poble. Entre aquestes infidelitats, el cronista esmenta explícitament l’incompliment del descans sabàtic i diu que els setanta anys d’exili seran una bona ocasió per restituir al Senyor el temps que li havien negat. El llibre acaba obrint una porta a l’esperança, al reproduir el decret de Cir, el rei de Persia, que promou la reconstrucció del Temple de Jerusalem.
La història d’aquell poble és una reproducció de la nostra història personal. També nosaltres constantment fallem i som infidels al Senyor. Però a Ell també li dol perdre’ns, perquè som l’obra de les seves mans: som els seus fills i les seves filles. Per això mai no ens gira l’esquena, Ni tan sols quan nosaltres actuem contra la seva voluntat. Sempre ens continua mantenint la ma estesa perquè, si ho volem, puguem tornar.
Aquesta actitud de Déu, ens la confirma l’evangeli que hem llegit: “Déu estima tant el món – és a dir a nosaltres – que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna” . Aquestes paraules són les més importants de tot l’evangeli de Sant Joan, són la clau que explica tot el que Déu fa per nosaltres perquè ens estima. Cada u de nosaltres és una persona que compta tant als ulls de Déu que ha merescut que ens doni el seu propi Fill.
La més gran proba d’amor no és morir pels que un estima, és morir pels que no t’estimen i ni volen que els estimis, pels que es burlen de tu, pels que et rebutgen, pels que t’odien. I això és justament el que va fer Jesús. Però a aquest amor de Déu que ens salva per mediació de Jesucrist, hem de respondre-hi des de la nostra llibertat, Déu no força ningú a res, ni tant sols a que cregui.
Fixem-nos en el que ens diu Sant Pau: “és per gràcia que Déu us ha salvat”. És a dir, l’acció salvadora de Crist és pura gratuïtat i afegeix: “Ell ens ha creat per dedicar-nos a unes bones obres, que ell havia preparat perquè visquem practicant-les”. I, ¿quines són aquestes bones obres que hem de practicar? Doncs, perdonar i no pas guardar rancúnia; viure amb més austeritat per poder ajudar econòmicament als més necessitats; donar part del nostre temps per fer coses que beneficiïn als demés; ser portadors arreu, de pau i de unió.
Si som creients hem de desitjar fer, per amor a Déu, obres com aquestes. És l’estil de vida que ens ha ensenyat Jesucrist amb la seva doctrina i el seu exemple, aquestes són les obres que salven. Salven perquè demanen per part nostra, una bona dosis de generositat, que vol dir d’amor. I allà on hi ha amor, Déu hi és present, i allà on Déu hi és present, hi ha llum: no hi ha mai foscor. I l’ésser humà, lliurament, és qui ha d’escollir entre la llum o la foscor. Demanem en aquesta eucaristia que, en tot moment i en qualsevol circumstància, sapiguem escollir correctament.
