Tots nosaltres, homes i dones, sempre demanem resultats, la quantitat, el nombre…., són les nostres mesures preferides. Però si apliquem aquest criteri al terreny de la nostra activitat apostòlica com a mesura de la nostra eficàcia podem quedar decebuts. Volem resultats, com els vol tothom, uns resultats que siguin tangibles i immediats o, almenys, que els puguem entreveure com a segurs. Però si fem això, estem oblidant els grans trets de la pedagogia de Déu. Perquè, únicament respectant al màxim la llibertat de les persones però sense claudicar gens ni mica en tot allò que exigeix la nostra fidelitat a la missió rebuda, és com esdevindrem testimonis vàlids de la salvació que Déu ofereix a la humanitat.
Recordem les paraules finals del text del profeta Ezequiel que hem llegit com a primera lectura: “Tant si t’escolten com si no t’escolten, tu digui’ls: ‘Això diu el Senyor Déu’, perquè ni que siguin un poble que sempre es revolta, han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells”. Són unes paraules sorprenents, però que expressen clarament la tasca més important del profeta: saber mantenir-se dempeus malgrat totes les dificultats i les incomprensions. Nosaltres, al igual que el profeta, estem cridats a ser-hi, a estar enmig del poble donant testimoni i conservant amb fermesa el dipòsit de la missió que se’ns ha confiat.
És molt còmode plegar veles quan notem que el vent ens és contrari i deixar que el desànim s’apoderi de nosaltres davant dels pobres resultats de la nostra acció. Afirmar que no hi ha res a fer i anar a buscar llocs més productius seria el que faria un marxant, però nosaltres, els cristians que hem de continuar la missió profètica de Crist en el món, no som uns marxants, no venem una mercaderia, però hem de saber llegir els signes dels temps a la llum de l’Evangeli per poder dir amb humilitat i amb valentia: “Això diu el Senyor”.
La gent del nostre temps no és pas massa diferent de la gent que vivia en temps del profeta Ezequiel. El nostre món es vol convèncer a si mateix que gràcies a la tècnica i a la ciència pot prescindir de Déu; pensa que no li fa cap falta escoltar la paraula de Déu i no admet els seus enviats, els profetes d’avui perquè són portaveu d’Algú que pretén anar a l’arrel de les coses i posar al descobert comportament dubtosos i situacions injustes, i això no agrada, això fa nosa. Però és en aquest món concret on som enviats tots els cristians i on estem cridats a ser, amb el nostre testimoni, autèntics instruments de l’acció salvadora de Déu.
I serem instruments d’aquesta acció salvadora de Déu si la nostra vida com a cristians està en coherència amb la nostra fe. Existeix una interacció molt profunda entre fe i vida. Una fe cristiana intensa ajuda a viure la vida, però també la nostra manera de viure pot ajudar a enfortir la nostra fe. Els conciutadans de Jesús estaven convençuts que el seu veí no els hi havia d’ensenyar res, perquè sabien qui era i d’on venia, el consideraven un més com ells i no pensaven, o no volien pensar, en l’origen inexplicable de la seva saviesa o del seu poder de fer miracles. Això els porta a menysprear Jesús “perquè era el fill del fuster” i aquesta actitud els hi barra el camí cap a la fe.
Jesús, que va passar pel món fent el bé i predicant la Bona Notícia de la pau i de l’amor, va tenir un final tràgic. Això no ho hem d’oblidar mai els seus seguidors, tan preocupats moltes vegades per la nostra imatge i perquè tot ens surti bé. Si passem pel món fent el bé hem complert la voluntat de Déu. L’èxit immediat de la nostra vida té una importància relativa, el que importa és l’èxit definitiu, el que es podrà jutjar després de veure tota la pel·lícula de la nostra vida.
Això mateix ens ha recordat Sant Pau avui. Pau rebé revelacions i gràcies extraordinàries de Déu i, al mateix temps, experimentà fracassos apostòlics i la feblesa de les seves limitacions físiques o morals. Però va saber comprendre que a través d’aquestes coses aparentment negatives actuava la força de Déu, per això acaba el fragment llegit avui dient: “Quan sóc feble és quan sóc realment fort”. Tant de bo que siguem capaços de fer nostres aquestes paraules de Sant Pau, que només són l’eco de les paraules de Jesús a l’Evangeli, aleshores podrem comprendre millor el sentit de les Benaurances: benaurats els pobres, els humils, els qui ploren, els qui són perseguits…..Perquè enmig d’aquestes contrarietats actua en nosaltres la força i l’alegria de Crist.
