La promesa de Déu que hem escoltat a través del profeta Jeremies es compleix en Jesús. L’escena que hem llegit a l’Evangeli, al igual que la del diumenge passat, succeeix en el transcurs de l’últim viatge de Jesús cap a Jerusalem. Jesús ja ha anunciat per tercera vegada als apòstols la seva passió, mort i resurrecció.
A la vora del camí s’hi troba el pobre cec. Aquí tenim la imatge bíblica del camí, una imatge carregada de simbolisme: és el camí de la vida que fem tots, el camí que també fa Jesús i que el portarà a experimentar el dolor i la mort ja que s’ha fet home com nosaltres. És el camí que segueixen els seus deixebles i tota la multitud que puja a celebrarla Pasquaenmig de crits d’entusiasme perquè la multitud es pensa que aquest gran profeta és qui ha d’alliberar al poble jueu de la dominació dels romans.
El cec Bartimeu, assegut a la vora del camí, és la imatge de l’home que necessita ser salvat. Ha sentit parlar de Jesús i està esperant que passi. Possiblement ell no sap ben bé qui és Jesús, i molt menys que aquest Jesús és el Camí, però sap que és un home bo, compassiu i que ha guarit a molts malalts.
Per això, quan el cec sent la remor de la gent que acompanya Jesús comença a cridar: “Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi” una i altre vegada. El cec reconeix en Jesús el salvador que tothom espera, per això l’anomena Fill de David. També al entrar Jesús a Jerusalem l’anomenaran Fill de David, però el cec hi afegeix una súplica: “compadiu-vos de mi”. Però no només la gentada no s’atura, sinó que els que acompanyen Jesús el renyen per què calli i no molesti. Sobre tot que no molesti! no fos cas que un perdulari, un marginat diríem avui, que, a més a més, està cec s’incorpori a la comitiva i desllueixi la marxa triomfal del Fill de David cap a Jerusalem. Els que seguien Jesús no havien entès pas el seu missatge i en lloc de fer d’intercessors del cec el que pretenen és separar-lo de Jesús.
Quantes vegades nosaltres, com a comunitat cristiana i com Església, actuem d’una manera semblant, és a dir, dificultant l’acostament a Jesús d’aquells que n’estan allunyats? Però el cec, en lloc de callar, crida cada vegada més i més, és el cas exemplar de la persona que prega amb insistència, fins que Jesús el sent, s’atura i el fa venir. Quan el cec sent que Jesús l’ha cridat, la seva resposta és immediata: s’aixeca d’una revolada, se’n va cap a Jesús i el reconeix com a Mestre: “Mestre, fes que hi vegi”, li demana. Jesús només li contesta: “Vés, la teva fe t’ha salvat”: la curació de Jesús sempre és total.
Fixem-nos-hi el text evangèlic parla únicament de la visió pròpia dels ulls corporals, però implícitament ens està parlant al mateix temps d’una visió més profunda: la de la fe, aquella fe gràcies a la qual Jesús ha retornat la visió al cec, doncs, en paraules del propi Jesús és la seva fe el que el va salvar. I continua dient el text: “I al instant hi veié i el seguia camí enllà”. Amb aquest seguir-lo camí enllà, ens està dient que no només el cec ha recobrat la visió corporal, sinó que és la fe la que li ha obert uns ulls que li permeten entendre el misteri pasqual que el porta a seguir Jesús.
D’aquest episodi en podem treure dues lliçons. La primera, és que hem de saber apreciar la llum de la fe com a do de Déu que és, però, és un do que hem d’exercitar, l’hem de demanar en la nostra pregària. Tots vivim contínuament fets i situacions que no es poden comprendre si no som capaços de mirar-los amb els ulls de la fe, doncs una cosa és acceptar aquests fets i aquestes situacions, perquè no hi ha més remei, fent-ho amb una visió exclusivament humana, i altre cosa molt diferent és acceptar-los amb la visió que la fe ens proporciona i que ens permet veure quina és la voluntat de Déu, d’un Déu que ens estima com a fills. Seria una llàstima que deixéssim atrofiar la nostra fe per no fer-la servir.
La segona lliçó, és que hem de pregar com ho feia aquell pobre cec, amb perseverança, insistint a pesar de les dificultats. Demanem en aquesta Eucaristia, que el Senyor s’apiadi de nosaltres i ens ajudi a veure-hi cada vegada més amb els ulls de la fe.
