[VIQUIPÈDIA] L’hipotàlem, a més de participar en moltes funcions nervioses també actua sobre la hipòfisi, que és la glàndula encarregada de controlar la secreció hormonal… És la regió responsable del control de l’expressió fisiològica de l’emoció… regula la fam, la gana i la sacietat… regula el cicle del son i de la vigília… regula el balanç d’aigua en el cos actuant sobre els ronyons… està associada amb el contacte i l’orgasme, tant en homes com en dones… 

…i moltes altres funcions que m’estalvio… petit com una llentia… no és extraordinari? Les dones no en tenen cap dubte: des de ben petites tenen la menstruació. Un cop al mes, uns quants d’aquests paràmetres se’ls descontrolen i es posen com es posen. De fet, jo no sabia com es posaven, ara em puc fer una idea. Una amiga em confessava:«Marc, porto vint anys feliçment casada, però un cop al mes estic a punt de deixar el marit.» T’entenc, creu-me: a mi se m’ha alterat l’hipotàlem i, a estones, és com si fos un altre.

Aquestes «sorpreses» formen part de la malaltia. Resulta que, de cop, et tornes un extrany per a tu mateix, imagina’t pels altres! L’amor ha de ser molt incondicional: tant, que no ho pots exigir a ningú i només ho pots esperar d’uns quants. Decideixes aïllar-te mentre no tornis a ser recognoscible, intuint que potser mai més no ho seràs. El fet és que ara em sembla entendre millor el cec captaire de l’evangeli, assegut a la vora del camí, mirant de no molestar. El seu «hipotàlem social» havia quedat definitivament alterat i més li valia fer-se a un costat.
 
«I la vida continua…» com se sol dir (tan equivocadament), quan la veritat és que ens hi estem resignant, convençuts que no hi ha res que pugui interrompre «aquesta fatalitat que ens ha tocat viure.» Thomas Merton va escriure un llibre de 800 pàgines sobre la seva vida, però l’essencial es pot resumir en dues línees: «Llavors va passar una cosa estranya. Sense pensar-ho, ni discutir-ho en la meva ment, vaig tancar la porta, em vaig posar de genolls al costat del llit i vaig resar.» De cop, en ocasió de la mort del seu avi, va cridar! I sabeu què és el que va cridar? «Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!.» El mateix que va cridar el cec Bartimeu de l’Evangeli. Ja està.
 
I volien fer-lo callar! Però Jesús els diu: no el feu callar, feu tot el contrari: «crideu-lo.» Ells no tenen ni idea de què és el que ha passat, i és que no han tingut mai l’hipotàlemdefinitivament alterat. Per a ells, el nom de Jesús és un nom més, i no l’únic nom que ens pot salvar… no només confortar, o satisfer, o tranquilitzar…, sinó salvar. Salvar, sí… de què? doncs, de què ha de ser? de la mort, de què sinó?
 
Un cop ho saps, tinguis com tinguis l’hipotàlem, el que està clar és que no tornes a pronunciar mai més el seu nom sense cridar.