Les lectures del penúltim diumenge de l’any litúrgic ens presenten la perspectiva del final de la història humana que, a la pràctica, per a cada un de nosaltres, serà quan la nostra vida arribi al seu termini en aquest món i comenci el camí que porta a la resurrecció, un camí que passa necessàriament per la mort del cos.
L’home modern no espera ja la fi del món en un termini curt, però això no treu que l’ésser humà a nivell personal es formuli, en el fons del seu cor, una sèrie de preguntes: ¿D’on vinc? ¿Quin és el sentit de la meva vida? ¿Què serà de tots nosaltres? ¿En què acabaran els esforços, les lluites i les aspiracions de tantes generacions humanes? Aquest futur és el que realment preocupa sigui quina sigui la ideologia, la fe o la postura que cada ésser humà tingui davant la vida. I la resposta a aquestes preguntes i a aquesta preocupació té un caràcter transcendent perquè escapa a la nostra capacitat de comprensió i només la fe cristiana ens permet intuir quelcom.
El fragment de l’Evangeli de Marc que acabem d’escoltar està cap al final del capítol 13è, un capítol que, precisament, comença amb l’anunci que fa Jesús de la destrucció del temple de Jerusalem. Per tant en aquest text estan barrejades les profecies escatològiques de la fi dels temps amb les de la destrucció del Temple de Jerusalem. L’expressió: “en aquells dies” que fa servir l’evangelista, és una manera de parlar, que era habitual en el llenguatge profètic
El món en que vivim, evoluciona i es transforma d’acord amb unes lleis físiques que són objecte d’estudi de les ciències positives. Però també hi ha unes transformacions que són molt més profundes, perquè es realitzen a l’interior de cada un dels éssers humans. Existeix una llei fonamental del procés del perfeccionament humà, un procés que no és directament perceptible, però que a la llarga porta a una transformació progressiva dels homes i dones i, per tant, del món sencer. Aquesta llei és la llei de l’amor. El Concili Vaticà II , va afirmar que als qui creuen en la caritat de Déu, se’ls hi dóna la seguretat que obrir a tots els homes els camins de l’amor, i treballar per instaurar la fraternitat universal no són coses inútils.
Per tant els qui prediquen l’evangeli, no perden el temps. Els qui practiquen l’Evangeli, no perden el temps. Els qui viuen oblidats de si mateixos i mirant sempre com servir als altres, no perden el temps, el qui contribueixen – com ho fa l’Església – a crear una societat millor….., no perden el temps. Totes aquestes persones són les que amb la seva activitat, unes vegades perceptible altres vegades més difícil de percebre, estan procurant que el Regne de Déu es faci present en el nostre món.
Per dir-ho d’una altra manera: sota l’acció silenciosa però eficaç de l’Esperit, homes i dones ens anem alliberant de tal manera que, una vegada dominat l’amor propi i posades totes les energies terrenals al servei de la vida humana, la humanitat esdevingui una ofrena digne de ser acceptada per Déu.
Demanem Déu que ens obri els ulls de la fe, que ens doni esperança en l’acció de l’Esperit i que ens faci comprendre quina ha de ser la nostra manera d’actuar per ajudar a fer present ja ara el Regne de Déu a totes les persones que estan al voltant nostre.
