Nosaltres tampoc hi érem quan Jesús, el vespre d’aquell dia de Pasqua, es presentà a la casa on estaven els deixebles amagats per por dels jueus. En aquest aspecte, la nostra situació és molt semblant a la que es trobà l’apòstol Tomàs. Però nosaltres tampoc hi érem quan, vuit dies després, Jesús es tornà a fer present enmig dels deixebles. Aleshores, Tomàs sí que hi era i Jesús li digué: “Tomàs, per què m’has vist has cregut?”. Mentre que nosaltres, si creiem, som els destinataris d’aquestes altres paraules de Jesús: “Feliços els qui creuran sense haver vist”.
I què és el què hem de creure? Quin és el nucli de la nostra fe? Es que segons quina sigui la nostra resposta a aquesta pregunta, tindrà o no tindrà sentit tot el que celebrem en aquest temps de Pasqua que és el moment culminant de la litúrgia cristiana. Una resposta podria ser que creiem en Déu. Sí, però no cal ser cristià per a creure en Déu. Hi ha milions de persones que creuen en Déu i no són pas cristianes. També podríem respondre que creiem en una vida que no s’acaba amb la mort del cos. És clar que creiem en una altre vida, però no és necessari ser cristià per a creure en un més enllà. També molts homes i dones hi creuen sense ser cristians. ¿Potser ser cristià vol dir creure en un cert tipus de comportament basat en l’amor, en la justícia i en la veritat..? Sí, això també és cert, però hem de reconèixer que tampoc cal ser cristià per creure en l’exigència d’un camí d’amor i de lluita per la justícia cercant la veritat… Són moltes les persones que, ni tan sols es consideren religioses, que també ho creuen i procuren viure-ho.
Aquestes respostes, encara que siguin afirmatives no aclareixen prou bé quin és el nucli de la nostra fe. Com tampoc és suficient dir que el cristià és algú que vol inspirar i fonamentar la seva vida en la Paraula i l’exemple de Jesucrist. La nostra fe, el nucli de la nostra fe demana un pas més: un pas d’una importància i d’una dificultat decisives.
La pregunta sobre quin és el nucli de la nostra fe té una resposta precisa i concreta: ser cristià és creure en la Resurrecció de Jesucrist, amb totes les seves conseqüències.
L’experiència que van viure el apòstols i, particularment Tomàs revela una cosa molt freqüent en la nostra societat: la desconfiança. És lògic que busquem raons i que la fe vulgui entendre. La fe no pot ser irracional. L’autentica fe, lluny d’estar renyida amb l’esperit crític, amb el que està renyida és, precisament, amb la credulitat. Els qui creuen cegament sense fer un raonament proporcionat a la seva maduresa, els qui no tenen el més petit interès en aprofundir el contingut i la raonabilitat de la seva fe, el més freqüent és que tinguin una fe molt superficial i molt insegura. Aleshores, aquestes persones són incapaces de comunicar la seva fe als qui no en tenen o la tenen molt feble. I si això sempre ha estat així, avui en dia, en un món de més cultura, encara ho és més. La fe no pot ser mai contraria a la raó.
Tomàs davant Jesús – l’evangeli no diu si va arribar a palpar les ferides o no – entre en contacte amb els signes d’un amor que ha arribat fins l’extrem i s’ha manifestat en uns fets molt concrets. Un amor que s’ofereix en fets a aquells intel•lectuals que demanen saviesa o aquells altres que sempre demanen proves palpables.
Avui se’ns demana superar aquesta manera de pensar i donar pas a la confiança. ¿No serà que molts dels problemes en que ens trobem el cristians son deguts a la falta de fe? És a dir, a que no reconeixem prou a Jesús com a Déu i Senyor? Ell és l’únic que pot obrir la nostra vida cap una nova dimensió. Avui, més que mai, la fe religiosa, s’ha de conèixer, s’ha de fonamentar i, després, s’ha de viure.
Que l’Esperit Sant, el gran revelador de Jesús en el nostre interior, faci que la nostra fe sigui cada vegada més autèntica i més profunda. I que Jesús ressuscitat dissipi les nostres pors i ens ompli sempre de pau i d’alegria.
