Estimat Pla,
No us diré pas que sou un barra, com va atrevir-se un dia en Xammar, però sí que convinguem que un de nosaltres dos hauria pogut escriure. Més aviat vós, francament. I ja que no heu tingut la gentilesa de comentar-me encara què us havia semblat el llibre de l’Enric Vila, jo tampoc no tindré gaires miraments. Ves, bada.
En una altra vida anterior, jo feia d’executiu d’una multinacional d’assegurances. A mi també em sembla increïble, però us asseguro que és així. Un llibre va cridar la meva atenció l’any 2003 i és el que van publicar els germans Ten Have amb el títol de “Key Management Models”on estudiaven els 50 mètodes de gestió més utilitzats i citats en el món del management: l´ABC (Activity-based costing), el quadre de comandament integral, el model del caos; l’anàlisi competitiu (les cinc forces de Peter), Benchmarking; el model EGQM, la matriu de Boston Consulting Group, Just-in-Time, les palanques de control; l’anàlisi MABA, el màrqueting mix, Maslow, l’organització neuròtica, el model de canvi, l’anàlisi SWOT, la gestió basada en el valor, etcètera. Bellíssimes paraules i definicions, amb una adjectivació precisa, com de gust d’enciam amb un fil llunyà de frescor de neu.
I tanmateix, des que Michael Porter va introduir la seva cadena de valor a mitjans del anys 1980, sembla ja fora de discussió que el seu és el mètode més plausible per a definir les fortaleses i els defectes d’una empresa (per exemple, en aliances estratègiques i M&A). Com ell mateix afirma, l’avantatge competitiu només es pot entendre si es considera l’empresa com un tot. El comportament dels seus costos i la diferenciació exitosa respecte a la competència es troben en la cadena d’activitats que una companyia porta a terme per a proporcionar valor als seus clientes.
Per això, per a poder analitzar la –falta- d’avantatge competitiu, Porter va suggerir utilitzar la cadena valor per a descomposar totes les activitats de l’empresa en processos concrets. Si s’aconsegueix fer-se amb un nivell de detall suficient, podrà determinar-se el rendiment relatiu de l’empresa i escollir una estratègia general.
Ja veieu doncs, estimat amic meu, com la diabòlica mania de gestionar empreses no està tan lluny de la vostra per escriure. Del 1920 data el vostre primer llibre. El 1956 vau encetar, un altre cop, el projecte d’una publicació sistemàtica de la vostra obra completa. 45 volums després i 20.000 pàgines escrites, només amb el mètode de Michael Porter es pot arribar a entendre el valor aportat per vós a la literatura catalana.
Joan Fuster, de qui la censura suprimiria paràgrafs sencers del seu pròleg al vostre Quadern Gris, va dividir en sis grups la vostra obra: narració (El Carrer estret i Nocturn de Primavera), assaig (Les hores, Els anys, Els pagesos, etc.), llibres de viatges (Cartes de Lluny, Cadaqués, Cartes d’Itàlia, Viatge a Catalunya, etc.), reportatges (Madrid, l’adveniment de la República, Rússia, etc), biografies (Homenots, Cambó, Vida de Manolo), i dietaris (El Quadern Gris, Girona, etc). Vidal Alcover, ho simplificaria dient que «tot és, en realitat, material periodístic». I per Enric Vila, “es va abocar a mantenir viva, ni que fos amb respiració assistida, la Catalunya anterior a la guerra, el país que el règim franquista volia aniquilar i que ell estimava”
“Els 44 volum, als quals fatalment arribarem, són la meva modesta aportació a dues coses que estimo: la meva llengua i el país on he nascut. Negar l’evidència d’un fet tan obvi no seria admès ni pels meus apreciats detractors. Més val, doncs, que toquem de peus a terra, ara que els ametllers ja estan batuts”. D’acord, peus a terra, ametllers batuts i 44 volums. Si la cadena de valor d’una empresa i la forma en què es desenvolupen les seves activitats són un reflex de la seva història i de la seva estratègia, a través de la vostra Obra Completa, i de l’objectiu que l’anima («Jo he tractat de descriure el país del meu temps”), es pot reconstruir una terra i la memòria d’una gent i d’uns paisatges. No era aquesta la vostra estratègia?
Però perdoneu-me si torno a avorrir-vos amb conceptes empresarials. Conjuntament considerades totes les activitats empresarials, aquestes formen la cadena de valor de cada empresa, la qual cosa permet conèixer: on cal posicionar la companyia, què es pot subcontractar o eliminar, on són les pèrdues (“pocket of loses”); en quines àrees es pot millorar l’eficàcia. L’èxit de les organitzacions depèn dels avantatges que siguin capaces d’incorporar al seu procés (o cadena de valor). I tot perquè els clients (siguin assegurats, electors, heroïnòmans o lectors) ens prefereixen per tres motius essencials: primer, perquè siguem els millors; segon, perquè siguem els més barats (o demagògics, adulterats o comprensibles); i tercer, perquè som els únics. La direcció d’una empresa ha de ser capaç de treballar per assegurar alguna d’aquestes tres qualitats, garantint que els qui ens fan confiança, ens la continuaran fent.
Aquest és el punt on voldria arribar, la vostra obsessió pel client final, per construir un públic lector, per aixecar una indústria cultural per a la literatura catalana: “La qüestió és escriure sobre coses que tinguin un interès humà. I el drama de la nostra literatura és encara aquest: que la producció no té en general cap interès. És escassa i produeix un enorme avorriment. Si pogués donar un consell diria: escriptors, no sigueu llaunes i ensopits”
Fora els llaunes i els ensopits!. Aquest hauria de ser el crit de guerra de la literatura catalana: Morin els avorrits! A les masmorres els llaunes! Bravo, Pla! N’éreu tan conscient d’aquest fet que vau arribar a escriure el següent: “Jo tinc a més uns dos mil admiradors a prova de bomba, granítics, que faran propaganda (….) Són persones que fa 50 anys que em segueixen. No sé qui són. Tot el que he escrit els agrada –simplement perquè els agrada, per gust, per desig de passar un moment. És una cosa que em fa quedar parat a cada moment, però que també és real”
Estimat amic meu, vós també sabíeu, com a bon negociant, que dins de l’empresa només hi ha lloc pels costos i les despeses, que els beneficis són sempre en mans dels Clients i que només donant-los el millor servei i el major valor percebut, els aconseguirem retenir. Per tant, en el vostre negoci, l’estil, el to, la llengua, tots els recursos havien –han- d’anar destinats a fer no només una obra ben feta, sinó que els lectors n’apreciessin –n’apreciïn- el valor afegit. I aquest, en paraules de Lluís Bonada, no és altre que la conseqüència de què vós no haguéssiu fet una altra cosa sinó ”posar l’eficàcia i la seducció de la seva prosa aparentment descordada –una altra de les claus de l’èxit- al servei de la inequívoca expressió de les idees d’una nació (…) la nació que som, una nació formada per un determinat paisatge, una forma de ser i entendre la vida, uns vicis, unes herències, una gastronomia, un dret, unes actituds, unes relacions humanes, socials i laborals, uns defectes, unes habilitats intel•lectuals i artístiques i uns homes (homenots) que han fet aportacions positives a la nació”. Tot (amenitat, plaer de la lectura, normalitat, humor, patriotisme), tot en funció del vostre patriotisme, entès com a memòria: “El gran problema d’un escriptor arrelat en un país és contribuir a la lluita contra l’oblit”.
Voleu que en tornem a parlar? Sobretot, no us oblidéssiu d’en Xavier Pla, el primer que va estudiar-vos amb la profunditat necessària, ajudant-nos a veure clar el que ja intuíem: el balanceig impossible d’escatir entre ficció autobiogràfica i veritat literària. Per ell, vós sou el modernitzador de la nostra prosa literària, que fonamenta en tres motius: primer, per col•locar el “jo” al centre de la reflexió de la vostra obra; segon, perquè us formareu en el periodisme, “escola de la mirada, de saber copsar les palpitacions del temps, per la hibridesa i la fragmentació dels textos que s’hi elaboren”; i tercer, perquè us vau situar en contra de la literatura del XIX. Ah, amic Pla, com us hauria agradat haver pogut venir a alguna de les tertúlies que vam tenir amb l’Enric i en Xavier a Girona! Hauríeu assistit a un combat dialèctic frenètic, una passió literària desbordada, on un defensava un heroi i l’altre un realista sintètic, antiromàntic i antisentimental, però on els dos us situaven igual en el cim més alt de les nostres lletres. No en va tots estàvem d’acord amb el que havia dit el nostre comú amic berlinès: “sou l’únic català que sap escriure… tots els demés són unes coques”.
Xavier Pla és contundent, per això m’agrada: “Com a lectors de literatura catalana, continuem assistint al naufragi de tantes novel•les, la insatisfacció produïda per tantes novel•les fracassades”. És probable que no se n’hagi adonat, però és un resum perfecte de l’èxit de la vostra cadena de valor.
I és que no es paga als Directors Generals ni als Caps Financers de les empreses per estar fent la becaina en un silló oreller, amb un bonic despatx a la Diagonal per veure com s’esllangueix el capvesprol, el rètol de President i Conseller Delegat a la porta i la secretària esmolant-se les ungles, imatge encisadora del tedi oceànic. Les companyies paguen al seus directius perquè les coses passin, s’aconsegueixin els resultats (més i millors cada any) i les entitats siguin cada cop més solvents i duradores. A qui escollirà el client en el futur? Depèn de la direcció de l’empresa i del seu capital humà.
Els bons Directors Generals escassegen, no ens enganyem. Però els que ho són saben donar valor a la seva empresa i treballen per assolir l’èxit i el triomf. Tampoc no van sobrats els països de bons escriptors, no ens enganyem de nou. La diferència del vostre cas respecte a molts d’altres és que vós vau fer de la vostra vida i de la vostra obra la recerca d’aquest valor afegit i de l’èxit: “La prosa, la poesia, la literatura, és com tots els objectius que proposa la vida: arribar a aquest objectiu implica un esforç, un esforç immens, una paciència granítica, una tenacitat encegada i bovina”.
Un treball exhaust, bestial encara que fos boví, sí, en el que hi anava la reconstrucció d’un país i la militància per la llengua. “L’única arma important que tenim és la voluntat de personalització. Nosaltres, la generació postnoucentista, treballem i treballarem per augmentar la voluntat d’ésser. Una literatura –en totes les seves formes- és l’esperit d’una llengua. Fondre llengua i poble és donar-li un esperit. És la primera obligació d’un escriptor”
En moltes empreses, l’estructura de negocis no està dissenyada per a satisfer als clients. Qualitat, processos i productes són lluny, molt lluny del que el públic espera. Per això periòdicament el món managerial es treu un nou mètode del barret de copa, sigui Balance Scorecard o Six Sigma, per veure si ara sí, finalment, trobem els clients esquius. Amb la literatura passa alguna cosa semblant, però al revés. Vós vau fer-vos un dia una pregunta inquietant: “ És possible que hi hagi una llengua i una literatura, si darrera no hi ha un país?”. La resposta, estimat amic, és encara dins del vent, però permeteu-me que us expliqui un somni que vaig tenir aquest estiu.
Era un dissabte dels primers dies d’estiu. La Cerdanya s’estenia als nostres peus des del mirador de Niula. La llum de vall ens seduïa com havia fet sempre amb vós, la “gran cassola”, que produeix aquella sensació d’amplària, d’elevació, de llibertat. Algun terrat de pissarra nova trencava aquella “fuga en verd d’una qualitat deliciosa”. Al fons, el Cadí, l’alta muralla del castell de gegants que cantà Verdaguer, semblava un retallable de paper. El dinar a casa d’un amic, en Carles, una costellada memorable i ben regada, començava a provocar dolços efectes secundaris. De sobte, les veus del voltant van desaparèixer. I sense voler-ho em vaig trobar somniant.
Somniava que volava ben lluny, cap a un petit poble del Pla de l’Estany, quatre cases enganxades a la petita església que fa uns anys un grup de ciutadans va rehabilitar pel seu compte, simplement per l’exigència de preservar una memòria, la de Ramon Arnau i la de la seva esposa, Eliardis, que en el segles X-XI van construir el temple primitiu, adossat al castell, encara que l’església actual fou edificada el segle XVI. El van dedicar a Sant Joan Baptista. Un de tants pobles del Gironès i del Pla de l’Estany que vós vau trepitjar i que encara conserven totes les olors de les pedres i de la terra. On el temps ha passat benigne i on el paisatge dels nostres avis és encara el paisatge dels nostres avis. Vós en dèieu el Terraprim. Quin nom més extraordinari. Vilademuls n’és la petita capital, d’aquest paradís perdut.
Somniava que s’hi celebrava un concert i un sopar. Un recital i un àpat que uns amics oferien als seus amics. Per Jules Renard, un dels vostres autors favorits, un amic és aquell que adverteix sempre el moment en el que se’l necessita. Sabien potser en Vicenç i en Jordi com necessitàvem una celebració com aquella? En un moment en què el país es dessagna, exhaust, obert en canal, ens calen petits moments màgics, espurnes d’il•lusió, somnis d’una nit d’estiu, per creure’ns país, encara.
Somniava que en Jordi Cortada era el tenor d’aquella nit. El conec de fa molts pocs mesos. Ens va unir la mútua passió per la lectura i uns dubtes vitals perillosíssims a les nostres edats. Coses de les crisis dels quaranta-i-tants. Un advocat que un dia va descobrir que el seu amor per la música l’exigia alguna cosa més que anar al Liceu de tant en tant. Es va posar a estudiar, a assajar, a robar-li temps al temps. Ha anat modulant la veu i l’ànima. Un dia va descobrir que era un tenor líric i poc a poc ha començat a donar alguns concerts. Si teniu ocasió, aneu-lo a escoltar. No us decebrà pas.
Somniava en un concert d’en Jordi on hi barrejava Tosti i Puccini, Txaikovski i Léhar, però on no hi podia faltar un record a Cançó d’amor i de guerra ni als grans músics catalans, Toldrà, per exemple. I en Jordi arrencava a cantar sabent que cantava pels seus amics, amb la seva dona ben a prop, que seguia amb els llavis cada nota – i que gairebé va fer alhora amb ell el do agut del Che gelida manina-. Una veu que sonà segura, forta, bellíssima, més transparent que mai quan cantà Toldrà. Una veu que emocionava i que semblava alçar-se per sobre de tots nosaltres, com saludant a les seves velles amigues les campanes de Vilademuls, la Maria del Roser i del Collell i de Sant Joan, fent-les volar al cel, espolsant-les de la pols i el fang i fent que lluïssin les seves inscripcions:
Dono lloança al Déu vertader,
crido el poble,
convoco el clergat,
ploro els morts,
esquivo les tempestes
Somniava amb aquella nit d’estiu shakespiriana de pagès i sense saber com em veia repensant el gran problema del catalanisme d’aquests darrers anys, que ha estat lligar la seva sort a unes xifres o a unes competències quan la lluita que està en joc és la gran discussió que els pobles que han volgut ésser-ho han lliurat en la seva història: la lluita per la seva llibertat, la voluntat d’ésser. No es pot ser mig-lliure o gairebé lliure o negociar-se la llibertat condicionada a unes xifres. O som lliures o no ho som. És una idea total, absoluta, pura. És un idea que potser barreja ficció i realitat, com diria en Xavier Pla. Tant se val, és el meu somni, és la idea que vull per la meva pàtria.
Vaig obrir els ulls. La colossal muralla seguia al davant, ni un núvol no s’atrevia a fer-li ombra. Més tranquil, de nou els ulls se’m tancaren i em vaig trobar altra vegada ben lluny, al Terraprim, i tornava a sentir l’olor de la pedra i el dringar de les campanes i la companyia dels meus amics.
Però el somni es va fondre a negre. Les pedres i les campanes, el Cadí, la Plana i la Solana, tot era engolit en un forat a dalt del qual un senyal advertia amb lletres de foc: benvingut al país del pactisme, la responsabilitat i la governabilitat. Per què ho feien tan complicat i no posaven, tan sols, Benvinguts al país de la renúncies? Una força descomunal portava ineluctiblement cap allà tot el que trobava pel davant. Vaig abocar-me a l’abisme horripilant. Al fons, erm, devastat, només quedava, solitari, un cistell amb quatre peixos podrits al cove. La ferum era insuportable.
Llavors, una merla xiulà molt a la vora i em va despertar. L’aire era tebi, melangiós, flonjo, perfumat de farigola i matafaluga. El Cadí continuava entestat a no moure’s ni un mil•límetre del davant. I per un instant el vent va semblar que portava el soroll somort de les velles i rovellades campanes del Terraprim.
Estimat Pla, fins i tot ens volen robar els somnis, ja ho veieu. No ens queda gairebé res més perquè ens robin. I sense ells, no hi ha país, ni llengua, ni literatura, ni res.
Acabo. Recordo el vostre enterrament, vau morir la matinada del dia de Sant Jordi de 1981 i les despulles foren traslladades al cementiri de Llofriu. En l’homilia pronunciada pel R.P. Maur Esteva, Abat de Poblet, es van sentir aquestes paraules:
“Josep Pla escriví per conservar la llengua, conservar-la per als altres; en un moment en què la seva existència perillava. Escriví un català intel•ligent, que nosaltres podem usar perquè és el nostre (…) La seva obra –monument de la nostra llengua- depassa fugisseres lloances i s’aguanta sòlidament sense cap recolzament (…). En tot cas, l’homenatge –obligat- dels catalans serà que, en el futur, mirarem el Mas Pla com els anglesos veuen Stradford-on-Avon o els alemanys la Goethethaus, i els qui rebin el premi de les lletres catalanes hauran après d’escriure el català llegint l’obra completa de Josep Pla (….) Crec que tots ens sentirem deutors pel que ens ha donat, i que la nostra presència avui aquí és signe d’agraïment per moltes coses: per la conservació de la llengua, per les bones estones que hem passat llegint-lo i per la seva amistat, entre altres…”
Uns anys abans, amb motiu de la plúmbia polèmica sobre la distinció del Premi d´Honor de les Lletres Catalanes, Joan Coromines, per qui vós representàveu “la força perenne de la llengua catalana”, us havia escrit per carta: “ No vull que en aquest moment deixi de sentir que sóc al seu costat. Vostè sap que jo poso la força de l’estil per damunt de la recerca preciosa, el gruix humà per damunt de l’alambí, la literatura d’abast nacional mot més alta que el brodat del cenacle, l’essència per sobre de la quintaessència”. Fou, sense cap mena de dubte, un dels millors elogis a la cadena de valor planiana que s’hagin escrit mai.
Conserveu-vos i escriviu. Sobretot, no deixeu mai d’escriure. Vostre,
