De ben segur la majoria de vosaltres ja sabeu que el primer parlament d’Europa fou el que els habitants d’Islàndia van constituir a Althingi, cap a l’any 1.000. En aquell moment els habitants d’aquesta illa llunyana van considerar que ja era hora de prendre les seves pròpies decisions i no obeir més les manies del rei víking que tocava per dinastia.
Un dels primers acords d’aquell parlament fou el d’adoptar com a religió oficial el cristianisme, però deixant una possibilitat que aquells que és mantenien fidels als antics déus de la mitologia nòrdica els poguessin continuar retent culte en privat. Sens dubte que aquest fou un de les primeres mostres de seny de la gent d’aquest país, que defensa el poble per sobre de qualsevol poder i que està orgullós de la seva terra. Possiblement això tingui molt a veure amb el fet que en una superfície de 100.000 km2 visquin, més o menys, els mateixos habitants que a l’Hospitalet. Pocs i ben avinguts.
Després de 500 anys de cristianisme i 500 més de luteranisme, els islandesos continuen mantenint certa tendència a conviure amb els déus antics i les seves criatures. Com sol passar en aquests casos, al final la religió i la mitologia acaben barrejant-se i d’això ens dona moltes mostres la densa, variada i rica tradició literària dels islandesos.
Una d’aquestes històries tradicionals explica que un dia Déu Totpoderós feu una visita a Adam i Eva. Aquests el van rebre molt contents i li van ensenyar casa seva. També li van presentar els seus dos fills, Caín i Abel, que en aquell moment semblava que tindrien un gran futur, ja que la Universidad Rey Juan Carlos, la famosa URJC, encara no existia.
Diu aquesta llegenda que Déu va preguntar a Eva si tenien més fills i ella va contestar que no. La veritat era, però, que la primera parella terrenal sí que en tenia més, de fills, com es lògic de suposar, si tenim en compte que estaven sols i, en no existir la tele ni Internet, s’avorrien moltíssim. Amb alguna cosa s’havien d’entretenir, no creieu?
Llavors el Totpoderós va mirar Eva de gairell mentre pensava “va, noia, que a mi no em pots pas entabanar!”, i va deixar anar la famosa frase:
-Que tot el que a mi se’m amagui, també s’amagui als homes.
I tot seguit va guillar del Paradís Terrenal.
La realitat era que Eva no havia tingut temps de rentar tots els seus altres fills i filles (que segons sembla eren molts) i, com que li feia vergonya de presentar-los així davant de Déu, els va amagar. La llegenda no diu res de si va consultar aquesta decisió a Adam o no, però jo diria que tal com va anar tot després, el seu home passava molt d’aquestes coses. Llavors a partir d’aquell moment tots aquells altres fills bruts ja foren invisibles als ulls dels seus pares i de tota la gent que va anar poblant aquesta vall de llàgrimes.
Mentre els humans de carn i ossos som descendents dels dos fills que Eva va ensenyar al Totpoderós, els que van crear els fills amagats són els invisibles que habiten muntanyes i roques de l’illa de Glaç. Aquests són els huldufólk, també coneguts com a elfs o follets, i els humans no els podem veure mai, si ells no volen.
Els huldufólk, com la majoria de membres de totes les civilitzacions, han anat evolucionant i ara estan barrejats entre tots els humans, utilitzant els seus poders especials de la manera que més els interessa. A mesura que la seva maligna influença es va mostrant, cada cop ens resulta més evident aquesta presència, tot i que quan volen es tornen invisibles.
Els podem identificar en alguns governants poderosos que dirigeixen grans nacions utilitzant els òrgans situats a l’entrecuix, jutges que apliquen lleis sota els efectes de poderosos al·lucinògens, polítics que fan de la mentida el seu valor més preuat i representants de l’ordre públic que protegeixen els ciutadans a cops de bastó. També els podem identificar com a membres del culte religiós que aprofiten els seus privilegis per abusar dels cadells humans, governs de països que rebutgen gent que fuig de casa per sobreviure, salvatges que maten en nom d’algun déu o sectaris de l’inútil art de donar cops de peu a un tros de cuiro.
Dròpols, ganduls, ignorants, grollers, violents, violadors, lladres, vividors i corruptes formen part d’aquest exèrcit de huldufólk que, ja sigui sota corones reials, símbols polítics o amagats dins de torres d’or, volen decidir el nostre destí. Fills d’aquells fills als quals la seva mare no va rentar i que continuen tan bruts com aleshores.
Molts em preguntareu: però no hi ha follets bons? Sí, és clar que sí! Però aquests, com a éssers intel·ligents que són, s’han quedat a les glaceres d’Islàndia o dins d’alguna cova de les nostres muntanyes. I sabeu què us dic? Doncs que, si la cosa continua així, de ben segur m’aniré a fer-los companyia.
