El “Dragon Khan”, l’atracció de Port Aventura -ara ja àmpliament superada en magnitud per d’altres- inaugurada per Jordi Pujol l’any 95 era tot un símbol del frenesí inversor i de modernitat tardopujolista. Les emocions i sensacions que produïa aquell mastodont d’acer ple de giragonses i pujades i baixades de vertigen ha fet les delícies de joves i grans des del primer dia. Es clar, no en va és una muntanya russa. És per això que, més endavant, l’aleshores conseller Joan Carretero, va fer-lo servir de metàfora per referir-se al govern format per PSC-ERC-ICV.
L’anomenat “tripartit” fruit del Pacte del Tinell fou el primer govern de coalició postelectoral de la història de la Generalitat. Carretero li va posar aquest “malnom” -que la oposició va abraçar i utilitzar amb entusiasme- per les constants friccions i encontres entre les formacions que formaven part de l’Executiu.
El soroll que provocaven aquests moviments eren fruit de la inexperiència en coalicions però també, òbviament, dels interessos i visions diferents entre els integrants. De fet, cal recordar una cosa important que, tot sovint, se’ns oblida: les coalicions sempre es formen per necessitat i entre rivals. No per ganes, doncs tota formació aspira a poder governar en solitari. I sí, rivals electorals, que es disputen els votants. Això és susceptible de generar distorsions, atès que els mateixos integrants, generalment, són competidors entre sí en l’arena electoral. A més, pugnen per aplicar el seu programa i no sempre és del tot compatible amb el del soci.
Més recentment, i des del primer govern de coalició CDC-ERC (Junts Pel Sí) hem vist tota mena d’estridències. Declaracions i contradeclaracions, corredisses per fer rodes de premsa, filtracions de converses i documents privats, etc. Deslleialtats desvergonyides, en definitiva. Tenir tribuna de govern, tenir un micròfon assegurat i un equip de premsa propi assegura cert ressò, més o menys gran, però l’assegura. Durant anys s’ha sotmès a la ciutadania -via la màxima institució del País- a un estrès incomprensible, innecessari, improductiu però que responia exclusivament i única als interessos d’un espai en clara des(re)composició. Que lluny i que naïf ha quedat allò del Dragon Khan després del que hem assistit els últims anys.
I, de sobte, s’ha fet el silenci.
La sortida abrupta del Govern per part de Junts els ha fet perdre les tribunes que els permetien seguir fent soroll. Un soroll que, moltes vegades, era forçat, una pujada de decibels artificiosa només amb la intenció de voler destacar i treure el cap fent bo allò de que “l’important és que es parli de tu”. De ben segur que més d’un dels seus gurús encara s’esglaien pel gran error que suposa haver entregat aquests altaveus.
Així doncs, malgrat que el Parlament sigui cada dia “un Vietnam”, que el Govern del teu país parli amb una sola veu i amb certa harmonia sempre és millor que no pas que sembli un orgue de gats. Ja no tenim el Dragon Khan Premium dels últims anys i de ben segur que el president Aragonès agraeix poder prendre decisions sense que cadascuna suposin un calvari comunicatiu impossible d’explicar.
