Recuperat de la síndrome de Stendhal que m’ha deixat invàlid de mots durant uns dies (nigra sum al Temple, acabat de dedicar pel successor de Pere, aquella llum, aquelles pedres… Allò deu ser alguna cosa semblant), marxava aquest vespre cap al Camp una mica al pas boví d’una mena de vesti la giubba entonat en to menor, i no em creieu si no voleu, però avui he anat al Camp per complir, perquè us volia explicar coses del nous, i dir-vos que què bonic quan fins en una costellada hi ha un bri de geni, i que cal estar a totes, home, que no tot són semifinals i Xampions.
I ha resultat que no, que resulta que si som els millors és perquè ens prenem seriosament fins les tasques menors, perquè cal que t’esforcis en el treu treball “com si de cada detall que pensis, de cada mot que escriguis, de cada peça que posis, de cada cop de martell que donis, en depengués la salvació de la Humanitat… perquè de debò en depèn”. I avui el Barça ha jugat, tard, a mitja setmana, de tornada amb un segona b que en portada dos al sac, amb un ventot humit i un cel que anava acostant-nos els llampecs d’aquell cel bord i fosc de tardorota mal xinada i traïdora, i el Barça avui ha jugat per a recordar-nos que si sovint les coses no ens van tan bé com voldríem és perquè massa sovint negligim en l’advocació maragalliana i fiem massa detalls, massa mots, massa peces, massa cops de martell a l’atzar de la improvisació i al ja ens ho anirem trobant.
I així ha estat que avui els prop de 40.000 que ens hem pres la molèstia, hem tingut el premi d’un partidàs de primera, d’aquells que no goses aclucar els ulls no fos cas que et perdessis ni un detall, com ja ha estat escrit i cantat… i és que al cap i a la fi, les millors balades, ja se sap, són les de les bandes més heavys. Elis. Haver-hi anat, dropos!.
Joan Capdevila i Esteve
