Entrar al terreny de joc a 6 punts del líder ja comença a ser pressió de la bona, de la que no fa massa anys ja provocava vertigen. Sortir-ne a 6 punts del líder, derrotats per un rival menor que per tot mèrit ha fet una bona defensa i un golet de corner, la matemàtica impossibilitat d’arribar a Chamartín a temps d’aturar la marxa triomfal dels blancs… això ja comença a ser més que un repte.
Una primera part d’experiment, aquest cop per a tranquil·litat dels patidors amb defensa de 4, sense extrems clars, i amb laterals cridats a avançar-se. Sortir fortíssims no ha servit de res, i ha estat exasperant veure Maxwell marginat. Mal dia quan coincideix que les genialitats individuals no sorgeixen per compensar les febleses de l’experiment, donant per descomptat que un rival ben ordenat, aculat, jugarà sempre a fer-nos passar per un embut. I tornar a la diguem-ne ortodòxia, si hi ha ortodòxia quan es parla de les alineacions del Barça, no ens ha retornat a la situació de màgia que trenca habitualment l’atonia en que els rivals ens volen provocar.
És clar que no hi era Iniesta, i que Xavi s’ha quedat, primer de volant després d’interior, sense línies de passada, i que, ja Busquets de pivot, la precipitació ja se’ns havia apoderat. I no és menys cert que jugant d’aquesta manera també es podia haver guanyat, i que ens han anul·lat un gol legal per fora de joc inexistent de Keyta, i que l’empat in extremis que podia haver fet Messi (el que en condicions normals sol ser el gol de propina del jove Rei Lleó) ha estat un truc al pal que ha posat a prova miocardis propis i aliens. De fet, i anècdotes a part, l’esforç i el joc desenvolupat no es mereixia la derrota. Però avui l’espurna no ha saltat. Això va així, de vegades.
