Des de fa un mes i mig he deixat en pau els meus estimats lectors amb els meus informes sobre Catalunya. Això no vol dir que en el conflicte català en aquest temps no passés res. La repressió espanyola ha seguit bramant, la caldera ha seguit bullint, però la pandèmia i les diferències estratègiques entre els partits independentistes han impedit que el món, i especialment Europa, ho rebés com abans directament davant del nas. Esdeveniments tan grans com greus han acaparat les noticies i l’atenció dels polítics i dels ciutadans a tot arreu: Afganistan, les catàstrofes climàtiques, la pandèmia que segueix fent estralls…
A Espanya el cap de govern Pedro Sánchez ha intentat escampar la delirant idea que el conflicte català era ja cosa passada i que prenia forma una nova convivència amb Catalunya. Això només eren fantasies del senyor Sánchez. Sense un acabament de la repressió, sense una amnistia general per tots els catalans perseguits i sense voler parlar amb els catalans d’allò que realment els interessa, és impensable un “nou començament” fos aquest com fos. Els esdeveniments en aquestes setmanes es poden llegir detalladament en aquest article: (segueix l’enllaç a un article de Ralf Streck).
I ara, l’onze de setembre, Festa nacional de Catalunya, el poble català ha deixat sentir altra vegada la seva veu als carrers de Barcelona. No tan nombrosament com hauria estat sense la pandèmia, però molt més de com havien esperat els organitzadors, com demostren les fotos. ( https://www.vilaweb.cat/noticies/imatges-manifestació-diada-2021-gent-pren-carrers/ ) En tot cas, com es va constatar, ha estat la manifestació més gran a Europa des del començament de la pandèmia, i com sempre pacíficament, sense violència. I els manifestants no van deixar cap dubte del seu motiu d’haver sortit al carrer: la independència de Catalunya, com a únic camí possible que els ha deixat l’arbitrarietat i la repressió espanyoles, per a poder aspirar a un futur millor.
Ben entès: ningú, cap dels centenars de milers de manifestants, creu que el camí que hi porti pugui ser fàcil. Però tots creuen només que aquest camí és inevitable, perquè una entesa amb l’ultranacionalisme espanyol per camins democràtics normals no té cap possibilitat d’èxit i que cada dia i cada setmana que es perd encara empitjora la situació. Per això van ser xiulats aquells polítics que volen intentar un llarg diàleg amb Espanya, de dos anys o més.
Sigui com sigui, aquesta Diada nacional catalana ha demostrat que tots els telons de boira de Pedro Sánchez han estat debades. Que potser pot enredar alguns polítics, però no el poble. I que el desig d’independència (que no hauria agafat aquesta volada si la política espanyola hagués estat més intel·ligent i més democràtica) segueix tant viu com abans de la pandèmia. Catalunya no ha caigut en l’apatia: “i malgrat tot, es mou!”.
