Hora punta, vacances de Nadal, l’escola s’ha acabat, insospitada i càlida brisa de desembre i principis de gener… els carrers bullen de passes, corredisses amunt i avall, mainada que juganera tafaneja rere els vidres de les botigues més llampants i empolainades.
Les veus són com una carícia, dones i més dones joves i grans, decidides, cansades, presumides o serioses.
Tot observant somric a totes sense pensar, sense analitzar, somric de nou amb la mirada encisada la interminable paraula, pensament i gest que m’envolta.
Bombolles de sentiments bons, generosos, comprensius i potser equidistants però no importa, perquè el Nadal transforma, il.lumina, recrea el millor de nosaltres en qualsevol moment, aquest Nadal que uneix i fa senzilla la vida que de vegades és complicada, regala instants únics i fugaços que s’esvaeixen per crear de nous un instant més tard.
Sense presentir-ho, així em trobo en la màgia real i existent de la vida aparentment mediocre i gris, sense llums de neó desorbitants ni promeses rera la gebrada nit que atisba.
Les rareses de la vida et porten a sentir com algú li han posat un marcapassos al cor i no podrà venir per Nadal, o que la memòria desmemoriada de l’àvia moderna li ha fet una entremeliadura al venir en el dia d’avui que no tocava, o aquell noiet que està creixent tan ràpid no vol a sentir parlar d’un bon tall de cabell.
Les veus no s’aturen i no tan sols s’acaricien entre raspalls i colors…són un ball, un poema, una cançó, una faula que crida perquè l’escoltin, un lament de vida sobre la vida, i el Nadal que s’apropa un any més per damunt de guerres i terrors, de maldats o tenebres.
Com un conte de Nadal em sento bressolada per tota la bondat del món que entremeliada va voler visitar-me una tarda qualsevol.
Mr. Scrooge va fugir per no tornar mai més, perquè entre dites i abraçades vaig entendre el món que volia pels que jo estimo…la vida sense raspalls ni colors no tenia sentit, la vida sense tantes vides autèntiques i dignes, humilds, valuoses…
I així va ser com Mr Scrooge va passar de llarg tot enutjat, va fugir d’aquella perruqueria de barri on cada instant va resultar un miracle, les paraules eren carícies que ja porto amb mi tot el Nadal.
El cel ras deix pas al capvespre crepuscular, alegria desfermada que em contagia al caminar.
