El dia 13 de setembre de 2009, Arenys de Munt era una festa. Ho diran les cròniques i ho explicarem a qui ens vulgui escoltar. La Riera de sorra, artèria principal de la vila, tota coberta de senyeres i estelades. La Plaça de l’Església, plena a vessar gent que vol veure – i tot de passada, humiliar – a les quatre relíquies “joseantonianes” que es manifesten en un racó darrera l’església però amb tot el suport de l’estat. Els hem trobat al peatge, escortats pels Mossos d’Esquadra, ves quina gran paradoxa.
Tot pujant la Riera, un munt de cares conegudes. Volem ser-hi, dir que hi vam ser. Veient els comerços oberts, els bars plens, les cares alegres dels arenyencs i els balcons ben endiumenjats, un se’n riu de les amenaces, de les pressions, dels esforços de jutges, advocats de l’Estat i polítics per evitar la consulta. En arribar al Centre Moral, on s’ha instal·lat el col·legi electoral, una certa cua espera ordenada el seu torn per entrar a votar. L’organització manté en tot moment el seny i la calma, però l’emoció delata els sentiments. Un niu de converses es van teixint, somriures, complicitats, esperança.
Avui, els periodistes i polítics en fan les seves calculades valoracions, però ahir les coses eren molt més senzilles. Ahir la gent d’Arenys de Munt va fer una cosa que els van voler impedir: votar, decidir, triar el seu futur, el futur del país. I la sensació va ser que aquell gest, aquell acte que aparentment no tenia valor, que ens volien fer creure que no tenia sentit, era el començament de la nostra llibertat. Amb l’anunci del triomf del sí per un 96’3 % de vots, caigueren les primeres gotes de pluja, com llàgrimes regalimant galta avall. El sí a la independència, el sí a que Catalunya esdevingui un Estat independent, de dret, democràtic i social, integrat a la Unió Europea, és clar, contundent, majoritari. Amb el triomf, la celebració, l’enlairament d’estelades, el cant de l’himne dels Segadors, …. l’emoció, l’eufòria, l’alegria. Ahir tocava viure-ho, avui escriure’n i pensar.
Pensar, i si fos veritat? Si fos cert que perdent la por com la van perdre avis i joves, creient fermament en el país com la multitud que, de tots els Països Catalans, va recolzar el referèndum i amb l’esperit democràtic dels arenyencs i el seu consistori, avançarem decididament cap al país lliure, desvetllat i feliç que volem?
