Plou amb ganes aquest vespre. Plou mentre començo a preparar la presentació de “El nostre heroi, Josep Pla”, d’Enric Vila i de la casa editorial A Contravent, divendres que ve a la Biblioteca Pare Fita d’Arenys. El llibre ja porta set mesos al mercat, però continua la ronda de presentacions arreu de Catalunya. És un gran llibre. Llibre de moltes virtuts. Literàries, certament, perquè no cal ara descobrir la precisió i l’elegància de l’escriptura de Vila. Però també llibre de virtuts morals perquè no és un llibre neutral, no és un llibre que pretengui quedar bé amb tothom. Vila parla d’ell mateix i parla també de Pla, és clar. I reivindica Pla i esclafa els qui n’han malparlat, els qui han tingut interès a presentar-lo com a col·laboracionista i com un escriptor bilingüe. Al contrari, Vila presenta un Pla molt més proper, un Pla patriota. Un escriptor que no t’aixequi de la cadira no val res. I aquest llibre de Vila et fa aixecar de la cadira. Igual que Pla. Hi ha la reivindicació de la gran literatura, de la literatura que encomana les ganes de viure, de la literatura que t’anima a jugar el teu paper al món. Llegeixes “El nostre heroi, Josep Pla”, i de seguida penses com és que en aquest país el creador del model de llengua que avui parlem encara no és prou ben tractat a les escoles, instituts i Universitats. Potser és que Pla fa por. I fa por perquè va saber acarar-se amb la seva veritat i difondre-la guanyant-hi la vida i també perdent-la. I avui encara hi ha massa gent que amaga el cap sota l’ala. Hi ha un estil Vila, l’estil Vila que prové de les hores i hores de lectura de Pla, d’aquest Pla que feia veure que menyspreava l’estil però que al mateix temps no deixava d’utilitzar el seu al servei de la contundència i la claredat dels seus conceptes. Hi ha episodis grandiosos. La transcripció de la conversa entre Pla i Tarradellas el març del 1960 que no deixa cap dubte sobre el patriotisme de l’escriptor i de la seva voluntat de fundar el Partit Conservador Català que hauria de treballar per estar en condicions d’agafar les regnes del país quan es produís “la liquidació” del règim franquista. Poc espanyol devia ser, doncs, Pla! La gran dissecció, a més, i la invectiva envers les figures de Sentís i Riquer, que no queden, naturalment, gens ben parades. La relació de Pla amb la família Godó i amb La Vanguardia Española, i el seu desengany. “El català que com a grup no té pàtria (encara), ha trobat el diari exacte, purament comercial i sense pàtria: és La Vanguardia”. Això ho diu Vila, però ho hauria pogut dir també Pla. Aquest diari, llegim a la pàgina 278, és l’òrgan de la rendició espiritual de Catalunya. El paper de Nèstor Lujan, i el d’Òminum en la no concessió del Premi d’Honor a l’escriptor més brillant i prolífic de les lletres catalanes, juntament amb Llull i Eiximenis, que avui ens queden tan i tan lluny. En fi, l’humor i la ironia que caracteritzen, també, la prosa de Vila, i la de Pla, és clar. Després d’una baralla amb una noia, demana a un amic seu que li doni una raó, una de sola, per voler estar amb una dona. Home, li contesta l’amic, hi ha una barreja de necessitats físiques i psicològiques. Però sobretot és una manera segura d’acostar-se a Déu. Ho deixo aquí, de moment. És un gran plaer la lectura d’aquest llibre i Vila, igual que Pla, em fa més l’efecte de viure ja personalment separat d’Espanya que de ser políticament separatista. Encara plou. S’hi està bé aquí. El nostre heroi, encara. I que duri.
