Ser una noia de més de 20 anys i no tenir parella ni contemplar tenir-ne a curt termini s’ha convertit en un d’aquells “crims” que imposa la societat i pels quals et jutja sense por.
Se suposa, i diuen, que no ets una dona completa si no tens parella, a poder ser un noi, més gran que tu, amb un futur clar i amb potencial per davant, amb qui ja tinguis un pis en comú i un projecte familiar en marxa.
I la veritat és que les que no estem en aquesta línia sembla que no ho estiguem fent bé o que no estiguem complint amb el que ens toca. Perquè, si no tens això, quin és el teu objectiu i la teva prioritat a la vida? Tens estudis, una carrera i feina, però no tens parella, llavors, quin sentit té la teva vida?
Doncs després d’haver escoltat aquest missatge en repetides ocasions, i veure que és un pensament més comú del que em pensava, he decidit que ja és hora de criticar-ho públicament, i dedicar el meu primer article a El Matí a parlar-ne.
I és que nois, noies, no tenir parella, feina, títol universitari o un pis al teu nom, no és significat de fracàs. Al contrari, de fet. Ara per ara, i mira que tant el món laboral com el de l’habitatge es troben en una situació molt crítica, per exemple, del que ens hauríem de preocupar és de cuidar de nosaltres mateixos. Començar a valorar-nos, a estimar-nos i a posar-nos per davant. Perquè no ens enganyem, la feina més difícil és la que hem de fer amb nosaltres mateixos per a poder suportar tots els prejudicis i pressions que ens imposa la societat.
I què més dóna si estàs casat amb 25 anys, o si tens una carrera universitària als 22, si no estàs bé amb tu mateix? Doncs això, deixem-nos d’escoltar aquells qui ens diuen que a la vida hem vingut amb la missió de salvar el món, tenir fills i casar-nos, i comencem a fer el que sí que ens toca, que és cuidar de nosaltres mateixos.
Jo fa uns mesos que m’ho he proposat i estic veient com dia rere dia sóc més forta i, com a conseqüència, més feliç. I és clar que de vegades encara m’entristeix pensar que no tinc la vida que els meus avis voldrien, o la que sembla que tenen les noies de la meva edat per xarxes socials, però ara estic agafant jo el control de la meva i escollint fer el que a mi em ve de gust, amb la gent que tinc avui al meu costat. I la que hagi de venir i el que hagi de passar, benvingut serà, però no podem passar-ho malament per coses que no tenim i restar valor a allò que sí que ens acompanya avui dia.
