Jean Baudrillard, filòsof i sociòleg francès, teòric de la postmodernitat -si algú sap què vol dir això-, afirmava que el discurs de la veritat és simplement impossible.
No sé si el Sr. Zapatero l’ha llegit, però és urgent que algú del PSC -ells sí que en són experts en Baudrillard i tots els postmoderns que es coneixen- li facin arribar un resum a La Moncloa. Així no hauria de patir. Amb quina tranquil·litat el President del Govern es despertaria cada matí, llegiria les seves cites de Monsieur Baudrillard i davant de tantes acusacions com rep de mentides, enganys i mitges veritats, podria respondre, delicadament i amable: “mirin, no en parlem més del finançament i de l’Estatut, jo sóc un postmodern i creguin, la veritat és simplement impossible”.
Si com afirmava Baudrillard la guerra del golf no va existir, per què ens entossudim a recordar el míting del “Pascual, me comprometo a aceptar el Estatut que salga del Parlament de Catalunya”? Tampoc no va existir. Simulacres de realitat. Com quan Carretero afirmava que el Sr. Zapatero era un gran demagog i el President Maragall s’ofenia i en acabat esclatava una de les crisis d’ansietat del tripartit. Ara sabem que ell -Maragall- ja llavors pensava exactament igual que Carretero, però què més dóna? També deia Baudrillard que per contemplar de front la realitat política calia mirar més a Disneyland que a la Casa Blanca. Comparació que se li pot perdonar perquè no devia conèixer Catalunya.
Els abraços entre ZP i Maragall, les tendres i entranyables paraules de Montilla a tots els Ministres d´Economia que van circulant i saludant al públic com un funambulista que ha acabat la seva actuació, tants quilòmetres d’hemeroteca com vulguin, enganys, mentides, traïcions, demagògies? En absolut. Pur Matrix polític i postmodern i sinó, llegeixin Baudrillard: “és la veritat la que amaga que no hi ha veritat”.
Un cosí meu, desfasat i antic, em comentava que ja només faltava esbrinar que el Sr. Zapatero, en realitat, tampoc no era del Barça. L’última mentida de Zapatero per sortir a la superfície, un cop ja suren als ulls de tothom totes les altres. S’equivoca, esclar. A aquestes alçades, Zapatero, vestit dels colors del Betis o, pitjor encara, de l’Espanyol, respondria, tan tranquil, tan educat, tan captivador, com acabat de sortir de la tendra entrevista-massatge de La Vanguardia: “Darrere de l’orgia de les imatges, el món s’oculta, es disfressa”. I el meu cosí hauria de reconèixer que tampoc, que tampoc aquesta vegada el Sr. Zapatero no menteix. Com sempre
