Creixentment curulles de festiva, serena, pacífica reivindicació. Unitàries i apartidistes: repassa les fotos que n’hi ha milers i compta quantes ensenyes de partit. Amb gent de tota mena; eixelebrats, alguns potser, tu també en tens un bonic percentatge, no? doncs els nostres van quedar tan eixordats que no van tenir ni esma de cremar una paperera diluïts en una absoluta marea de gent normal, tan fastigosament normal que fins mareja a més d’un esperit sensible. Molta, molta, molta gent normal de tota mena, de tota classe edat i condició, tant normal com distribuït és el sentit comú, allò que justifica i explica que la democràcia és el més dolent dels sistemes polítics… exceptuant tots els altres. Aquell sistema, recorda, que consisteix en demanar-li a la gent que voti segons el seu parer.
Tres. Tres demostracions, cada una superior a l’anterior en nombre i en dificultat per a procurar fer-te veure que d’això del suflé res, que d’allò dels líders (il·luminats, corruptes, cecs, boigs o mesells, tria l’expedient o la claveguera que vulguis) res de res. Que més aviat tot el teu argumentari, tan “realista”, tan aspre, tan ranci, tan poc seductor, ha atiat més el foc que no pas l’ha reduït a les brases d’uns vells baluards tricentenàriament enderrocats.
Prop de dos milions, Espanya. Fes números i pensa que encara alguns devien tenir oques a ferrar, i altres feina a fer i altres poca salut o esma, i ara torna amb la cantarella de la majoria silenciosa i recorda que el discurs de la majoria silenciosa, el copyright, és de Nixon volent mantenir la guerra del Vietnam. Dos milions, Espanya. Els has vist a la tele, oi? No? T’enviem el vídeo? No se’ls veia massa crispats, ni massa cansats, vigila que te’n muntem una altra amb triple mortal i pirueta i que “admirado el mundo diga!” Per cert, parlant del món, com t’ho fas per explicar-ho als líders mundials quan et demanen què t’està passant amb tots aquests espanyols que, tossuts, volen deixar de ser-ho sense disparar trets ni fer més aldarull que ocupar grans avingudes fent castells i dibuixant de mil maneres la seva medieval ensenya?
Una, dues i tres, Espanya. Se’t gira feina. Com se’ls gira feina als nostres representants, que els queda poc marge i poc temps per a demostrar-nos que valen pel que els paguem, i que a més saben que ens els trobarem anant a comprar el pa o sortint de missa, i que saben, o haurien de saber escoltar les veus del vent per l’alta mar d’espigues, i que saben, o haurien de saber molt bé, com acaba en el següent vers la cançó.
Hola Espanya! Hola?
