Ibarretxe,
Ibarretxe se’n va. Marxa en mig de l’alegria d’uns i el silenci d’altres. Ibarretxe, com el país que ha presidit, no deixa indiferent. Ha patit les contradiccions del seu poble. Els atacs del front espanyol, avui impúdicament brillant com un estel fugaç. Els cruels silencis dels que callen davant els crims. I possiblement també el sospir descansat d’alguns companys de partit.
Admiro Ibarretxe. Em sembla una persona d’una gran humanitat, d’una coherència personal i política molt per sobre de la mitja. Un polític humil, treballador, amb sentit de país, amb projecte, enamorat de la seva terra, amb coratge i intel·ligència. També amb capacitat de diàleg, malgrat sembli el contrari. Davant tenia però un gran frontó; frontó per totes bandes, com els que adornen el paissatge d’Euskadi.
Hi ha qui diu, també a Catalunya, que ha comès greus errors que ara paga. És un error seu la llei de partits? O haver-hi una distribució d’escons de les menys proporcionals de l’Estat? És un error impulsar una proposta ambiciosa d’estatut i un referèndum? Algú pot creure sincerament que la presidència del PSE és deu als errors del PNB ? Els resultats electorals no diuen pas això.
Crec que Ibarretxe ha fet el que havia de fer durant el seu mandat. I que sabia perfectament com podien acabar les seves principals iniciatives. Però l’alternativa no era millor. Per immobilisme, ja hi han els nous ocupants, a precari, d’Ajuria Enea.
Ibarretxe se’n va i fa bé. El seu partit necessita mirar el futur però s’equivocarà si renuncia als somnis de gent com Ibarretxe. Un partit que visqui als núvols és extremadament perillós però un partit que renuncia als seus somnis està avançant la seva defunció. El PNB té prou massa social, prou suport popular com per superar aquesta etapa de transició. I no podran amb ells. Qui coneix el País Basc ho sap perfectament. No podran.
Euskadi té un panorama difícil. El frontisme, que no és pas responsabilitat d’Ibarretxe, es pot radicalitzar. El govern pot ser ingovernable. I la gran assignatura pendent: el terrorisme, complicar-ho encara més.
Els bascos poden però convertir les dificultats en una nova oportunitat. Si els bàrbars que practiquen la violència s’adonessin que no té cap sentit la seva guerra, i el mon nacionalista i independentista, majoritari a Euskadi, s’aplegués i actués de forma conjunta i lleial, sota unes noves bases consensuades, la il·lusió renaixeria de nou i la seva força seria imparable. I la coartada que justifica el pacte antinatural PSE-PP perdria tot sentit. Els cal l’equivalent a una casa gran del nacionalisme basc; superant les antigues escissions del PNB i EA, treballant amb Aralar, integrant als que des de la política deixin de defensar les armes. Una casa gran de veritat, molt ambiciosa nacionalment. Això exigeix generositat política, mà esquerra, alguns sacrificis i jubilacions i la intervenció de tercers, capaços de conciliar cultures polítiques i ressentiments teixits durant molt temps. I Ibarretxe, més enllà del PNB, d’aquí un temps, en aquest recerca de la pau i el consens podria jugar-hi encara un gran paper.
