Messi descansava, que una mica ja ho havia fet contra l’Osasuna, i potser és que ja li tocava. El que no era clar era si ens ho podíem permetre, i menys encara davant de l’equip menys golejat a casa, poc glamour però tot solidesa. Sense massa arguments ofensius estàtics, però amb molt bons arribadors i molt bons xutadors de mitja distància, el Mallorca ens ha plantejat totes les dificultats del món, i de fet als primers minuts ens hagués pogut noquejar amb el seu perfil ofensiu i vertical, i sort d’Alves. Res massa greu, de fet, com aquesta equipació horrorosa, groc canari de cap a peus, que en pocs minuts hem acostumat la retina a l’impacte i el joc a la represa de la pressió. Lenta. Esforçada però lenta, el que ens feia previsibles i per tant menys efectius. Calien canvis però Pep se l’ha jugat fins ben entrada la segona part, i no sé si no s’hagués esperat més si no fos per la que després hem sabut que era una lesioneta (buffff!) d’Iniesta, que ha precipitat el seu canvi per Messi, i que esperàvem que esbargís l’emboirament d’Alves. Calia? Hagués calgut? Comencem a especular amb futuribles amb el seu negatiu impredicable? Comencem a fer jocs de mans amb les condicions necessàries i les suficients? El fet és que el gol ha arribat quan han entrat Messi i Xavi. El fet, però, és que el gol, el gol preciós que podria valdre una lliga ha arribat a peu d’un Ibra davanter centre pur, killer, oportunista, amb la canya a punt aprofitant el refús d’un xut al ninot de Puyol a la sortida d’un corner.
El fet és que el gol ha arribat, respirem fons i seguim tancant els punys que tot està per fer i tot és possible, al peu del que més s’ho havia treballat durant tot el partit, ordre, amor propi i més d’una espurna de geni, que ens ha donat una victòria molt meritòria, atenent a com està la competició i a quin camp jugàvem.
