Una mica de perspectiva. D’idiotes cap amunt.
Resulta que, segons les balances publicades pel govern de l’Estat, el dèficit fiscal anual català és aproximadament de 20.000 milions d’euros/any. Resulta, segons s’ha constatat, i ho patim diàriament, que Catalunya suporta un dèficit històric en inversió de l’Estat en infraestructures. Per això aquí paguem peatges i a altres indrets no. Resulta que aquest dèficit es manté en l’actualitat perquè els pressupostos de l’Estat de cada any ni el compensen i ni tant sols s’executen les obres previstes en la seva totalitat.
Resulta que el PSC és responsable directe d’aquesta injusta situació, consentida, avalada i aprovada amb els vots dels seus diputats al Congrés.
Resulta que, tips de que ens prenguin el pèl, fem una proposta de nou pacte estatutari. Una proposta d’estatut que en els primers documents pretén implantar un sistema equivalent al concert basc. Sistema que el PSC, i els seus diputats catalans a la ponència estatutària, es cuiden de descafeïnar. Sistema que els membres designats pel PSC al Consell Consultiu, començant pel seu president de torn (valgui la quasi redundància de nom), també van retallant. Tot i així, acabem aprovant al Parlament una proposta d’Estatut amb una mica de cara i ulls. I resulta que el PSC pràcticament l’endemà d’aprovar-lo aquí presenta esmenes per rebaixar-lo amb el PSOE al Congrés. I resulta que el PSC a Madrid juga a l’altra banda de la taula, aguantant el ribot del senyor Guerra. I s’aprova l’Estatut. Amb tothom fins els nassos de tot el procés. I resulta que allò que havia de quedar tant clar a l’Estatut, 10 vegades més extens que l’actual, per evitar múltiples interpretacions de les competències i el finançament, no està clar pel PSOE-PSC. I continua la rebaixa. I continua la negociació. Amb el PSC jugant a dos bandes. 37 diputats per aquí, 25 diputats per allà. I resulta que ara finalment pacten el finançament. I que és megaespectacular. I tot el món mundial ho ha d’aplaudir. Carai, què bons que són !!!
No entraré en el detall de la crítica concreta al sistema de finançament què s’ha pactat. Són prou clares les opinions publicades d’expert com Paluziè, Sala Martín o Pedrol, entre d’altres. Em sembla incontestable i prou important que no es respecta la bilateralitat, que no s’han respectat ni es respecten els terminis, que Catalunya per posicions en renta per càpita abans i després de les aportacions, que no és cert que estiguem 5 punts per sobre de la mitja, que no queden garantits els imports que diu el Govern català (no pas ratificats per l’espanyol), que els nous fons es compensen i neutralitzen entre ells, que no es recullen els criteris d’immigració i altres previstos a l’estatut, ……
Però més enllà del sistema pactat i del nyap estatutari, resulta que tenim un dèficit de 20.000 milions d’euros anuals, no tenim concert econòmic, no tenim l’impost de societats, paguem més peatges que ningú; l’assistència social, la sanitat i l’educació grinyolen, el cost de la vida és superior, ens ofeguen econòmicament i marginen logísticament; ens insulten i maltracten. I d’aquí 4 anys sembla que tindrem 3.800 millonets addicionals. Idiotes cap amunt. I encara hem d’aplaudir. Megaespectacular, sí senyor, la barra del PSC.
Acabo. I intenten donar credibilitat i aguantar el pacte acudint a la societat civil, la premsa i els experts. Aviat podrem subclassificar aquestes suposades veus representatives de la societat civil o els experts entre els que viuen de les subvencions de la política i els que pateixen la política. A mi personalment, l’opinió individual d’un president de patronal d’empresaris (per què deu ser que alguns dels que més surten, i s’agafen a la cadira, ni tant sols tenen empresa pròpia, o fa temps que l’han estavellat?) d’un sindicat amb el cul llogat, o d’un expert que viu dels encàrrecs de l’administració, m’importa ben poc. Igual que les portades tendencioses de la premsa afí al règim, com les de El Periódico, al nivell d’aquella de “el experimento nacionalista”.
Però, en definitiva, no tenen en compte el que és més important: no som tant idiotes com es pensen, tenim memòria encara que no ho sembli i, el que és més important: senzillament no tenen raó. I malauradament el temps ho demostrarà. I ells ja no hi seran.
