Aquestes darreres setmanes hem assistit amb una barreja entre dolor, enuig i por, el que estava passant a Minneapolis, l’assessinat a boca de canó de dos ciutadans i la imatge de Lian, de només 5 anys, sent detingut i deportat junt amb el seu pare. Es ni més ni menys que la imatge de la crueltat en aquesta lluita contra drets i persones, contra la democràcia formal que ha engegat Trump i que té com a braç executor als “agents” de l’ICE.
Cal també fer esment el mur ciutadà i de convivència que han aixecat els i les ciutadanes d’una ciutat tranquil·la, demòcrata, contra tanta injustícia. Ha estat un al.lè d’optimisme.
Però els que estan a la Casa Blanca no han renunciat a aplicar la seva política racista, només han afluixat un xic, veient que Trump només té un 37% d’acceptació entre la ciutadania.
Tant Trump com l’extrema dreta europea (Vox, RN de Le Pen, AfD, Germans d’ Italia, Fidesz de Orbán) han situat l’immigració com el gran problema dels paisos desenvolupats. Amb una resposta tímida quan no de suport de la dreta europea, també l’espanyola, temerosa de veure’s desplaçada i superada.
Amb un discurs que relaciona directament inseguretat i immigració, perdua de serveis públics, i amb l’amenaça de sustitució de la población autóctona. I per tant de reivindicació d’identitat nacionals.
En aquest context el Govern d’Espanya ha aprovat un decret on obre un procés de regularització extraordinària de persones migrants, que podría abastar entres 500 i 700 mil persones, que ja viuen entre nosaltres des de fa temps, i que la major part d’elles treballen, moltes vegades, en condicions d’explotació i fora de les regulacions laborals.
Aquest contrapès, a la tendencia actual, no és un gest improvisat ni una concessió parlamentària conjuntural. És, sobretot, una resposta política a una realitat social i econòmica que s’ha consolidat com a estructural.
Es una decisió valenta, responsable, i de protecció de drets, que permet a milers de persones que ja viuen a Espanya de manera indocumentada una via per sortir del llimb legal. Però també es una mesura important pel desenvolupament econòmic del pais on la ma d’obra migrant desenvolupa un paper clau en sectors com l’agricultura, el turisme i molts d’altres.
La seva regularització incrementa les cotitzacions, redueix l’explotació i millora les relacions laborals.
Aquests processos, on a Espanya se n’han produït fins a 5, si no m’equivoco, per governs tant del PP, com del PSOE, ha de ser entesa no com experiments ideològics, si no com una política publica que ha estat estudiada i avaluada.
Tot i això, ha trigat ben poc, tota la dreta del país- en el sentit més ampli- a llançar tot tipus de mentides, des de suposada il.legalitat, Feijo una vegada més anant a Europa a demanar mesures contra el govern del PSOE, i fent el ridícul. Fins a l’efecte crida i així anar desgranant tot el ventall de posicionaments que ja coneixem, però que malauradament tenen impacte en la població.
En la darrera enquesta de l’ICPS, veiem que un 63,7% manifestaven estar d’acord amb limitar l’entrada d’immigrants al país. Un país que ja supera els 8 milions d’habitants i Espanya s’apropa als 50 milions.
On el pes de les preocupacions quotidianes és molt important, en un altre enquesta en aquest cas del CIS es deia que el 75% dels espanyols reuen que no s’estan aplicant polítiques efectives al problema de l’habitatge.
L’extrema dreta ha aconseguit verbalitzar part d’aquests temors de la gent : a no arribar a final de mes, a ser pobre a pesar de treballar, on els bons resultats macroeconòmics els hi passen de llarg. On els joves veuen que mai tindran un habitatge.
Les costures de l’estat del benestar s’estan esqueixant, i la percepció és que els serveis públics no arriben a tothom.
Aqui és on l’esquerra i els governs progressistes han de posar l’èmfasi i el treball, no és només guanyar el relat. Es fomentar polítiques publiques efectives que abordin els problemes més greus, i l’habitatge és el més important. Potenciant els serveis públics, educació i sanitat, que realment estan donant resposta, però es triga massa.
Es fer arribar i explicar moltes vegades, que l’escut social funciona, a pesar dels espectacles que a vegades es veuen als Parlaments.
I el gran tema pendent que costa molt d’abordar, el problema de salaris baixos, cal un acord real entre el mon econòmic i el polític, per fer-ho realitat, hem de reconèixer els esforços en apujar el salari mínim – a pesar de les reticències dels empresaris – però tenim la generació més ben formada de la democràcia i la pitjor pagada.
Ens queda molta feina, començant per explicar les veritats, el que s’ha fet, el que es preveu fer i reconèixer les mancances. Hem de recuperar el relat amb una agenda més social i això només ho podrà fer un govern progressista.
