Els comandaments de bombers han començat a declarar al Parlament amb una actitud i un to ofès, extremadament dolgut i ple de retrets cap els polítics, comunicant, per sobre de tot, emocions, opinions i sentiments.
Obliden alguns dels declarants que els diputats són els representants del poble i que acusar-los de tots els mals i tractar-los com si fossin paper d’estrassa no du enlloc. El resultat, però, és evident: els diputats quasi no gosen preguntar, quasi demanen perdó en preguntar, perquè els declarants responen a cada pregunta amb un esbufec, barreja d’indignació i superioritat moral. No haurien d’oblidar que, entre altres coses, els paguen el sou públic, també per respondre a les preguntes que consideri convenient fer-los el Parlament. Els sentiments i les opinions sobre els polítics o sobre el futbol un se’ls ha de guardar per les hores de lleure. A la feina, i declarar davant el Parlament ho és, n’esperaria més sang freda, més professionalitat, més fets i opinions tècniques i menys ràbia. Estic segur que davant la jutgessa de Gandesa el to empreat pels mateixos declarants és ben un altre. Suposo que estem davant d’un efecte més del desprestigi de la política.
I tinguem-ho present: les morts d’Horta només poden ser degudes a tres circumstàncies:
1) Imprudència o negligència dels bombers morts.
2) Imprudència o negligència dels bombers vius (que hi participaren de lluny o d’aprop).
3) Cas fortuït i, per tant, inevitable.
Això ja ho decidirà la judicatura.
Al Parlament només es vol esbrinar si els comandaments polítics varen amagar informació o dugueren a terme alguna actuació reprobable, o si cal canviar algun protocol. Perquè, des de la més completa ignorància, sembla evident que, en general, els bombers s’exposen massa. I que no hi ha una vida que valgui 100.000 hectàrees ni 3.000 cases.
Fotre canya als polítics ven, fa simpàtic, no té cap cost, ben al contrari un es guanya així a la ciutadania en cantar-los les quaranta. S’equivoquen. Alguns dels declarants han perdut l’ocasió de comportar-se com uns autèntics senyors, com uns professionals de cap a peus, deixant la política pels polítics, i dedicant-se a contestar amb professionalitat i rigor a les preguntes dels diputats, i a explicar-los mil i un cops allò que no entenguin o desitjin conèixer més a fons. Els comandaments de bombers no són ningú per jutjar-los. Si més no en hores de feina i vestint l’uniforme.`
Dit això, també és comprensible que humanament, davant de tot el que ha succeït i l’ambient polític enrarit que es transmet per tots i cadascun dels mitjans de comunicació, els declarants hagin considerat adequada o no hagin pogut evitar l’actitud que descrivia. També és clar que la seva feina no és senzilla i que fan un servei de primera línia a la societat i en unes condicions que per ser al segle XXI sempre m’han sorprès per precàries (a Catalunya i a arreu del món). Però una cosa no treu l’altra. Tot sigui a fi de bé.
